la In. Transició barcelonina

Aquest diumenge Barcelona va viure la festa de l’any nou Xinès. Al port vell es van instal•lar paradetes per vendre productes de tot tipus, pintures, fundes per a mòbils i sobretot, menjar. L’any del Drac començava i, sent el major dels déus, no escatimaven en vestits ni despeses; hauria estat digne de veure les festes a Shangai o Pekín.

Passejant per la façana marítima barcelonina em vaig anar fixant en els nobles edificis que la ornamenten i, sincerament, em vaig sorprendre: la majoria estan coronats per una immensa bandera espanyola, única i exclusivament. És més, al voltant de l’estàtua de Colon, els tres edificis que la rodegen no només tenen exclusivament banderes espanyoles sinó que, a més a més, encara es visualitza amb grans lletres la denominació castellana del nostre país: ‘Cataluña’

No és qüestió d’entrar en una guerra de banderes, ni tan sols d’idioma, sinó del fons de la qüestió, és a dir, el problema no és tant el continent com el contingut. Que la façana marítima de la capital de Catalunya estigui vestida dels colors ‘Nacionals’ i amb rètols d’una era ja passada em sembla aberrant a dia d’avui. El quadre genèric és una imatge dantesca i poc apropiada per a la ciutat comtal, sobretot perquè, entre d’altres coses, dóna la imatge que aquells edificis són una espècie d’ambaixada estrangera.

La llei és d’obligat compliment per a tothom, tal i com es sol dir sempre, i de la mateixa manera que un edifici oficial no pot estar sense bandera espanyola, un edifici del govern central no pot pretendre obviar la catalana i la barcelonina; és una qüestió fonamentalment de respecte, però també de compliment de les lleis. A més a més, dotar d’immenses banderes espanyoles tots les edificis mostra una por irracional cap al sentiment nacional català i és una mostra fefaent més que encara no s’ha superat certes etapes de la història.

Ara que aquests dies estem presenciant com es va produir el ‘miracle’ de la transició espanyola amb els judicis contra Garzón, comença a quedar clar que no feia falta res tant mediàtic per adonar-nos que, en molts sentits, la transició a la democràcia va ser, simplement, una parafernàlia d’obligat compliment per a molts dels implicats.

El Govern de la Generalitat i el de l’ajuntament de Barcelona especialment, haurien de reclamar a les institucions de l’administració central una rectificació i, sobretot, un canvi en el plantejament en les formes de fer política; l’ocupació va acabar, teòricament, fa molts anys.

Us recomano de fer-hi un cop d’ull a través del google maps i, si podeu, feu-ho personalment mentre gaudiu d’un tranquil passeig vora el mar de Barcelona.