Independència o mort

Ara que la gent de carrer està ofuscada amb debats intranscendents i la Unió Europea ens pretén fer veure que col·locar al tio més burro i obedient possible al capdavant de Grècia és una gran maniobra estratègica per salvar l’euro; ara que periodistes saberuts i tertulians torrapipes maregen la perdiu a un nivell tan superficial que fa vergonya aliena sentir-los i llegir-los; ara, quan tot s’ensorra, és quan hem de procurar per nosaltres.

No passa un segon sense que un independentista ens ompli el timeline de dades inquietants, com els diners que perdem pel sol fet de pertànyer a Espanya, els nens que deixen d’aprendre català cada minut o que, en comparació, Irlanda, Aruba o Syldavia, han escalat llocs al rànking dels PIBs més alts d’ençà que són independents. No cal.

Una vegada, un home molt savi com és Albert Pla va dir “la independència no s’aconsegueix mitjançant el diàleg, sinó amb bombes i morts”. No és que estigués incitant a la violència, ni molt menys. Simplement feia palès un fet empíric, remetent-se a la història de les grans nacions. Els que creiem en el múscul i la rauxa, els que estem fins els ous de debats inútils i de tertúlies incoherents, no és que estiguem a favor de les bombes i els morts, és que simplement estem FARTS. N’hi ha que estem a favor de l’independentisme per fets que no tenen res a veure amb l’espoli fiscal, el dèficit, la normalització o els putos papers de Salamanca. N’hi ha que, simplement, pensem que som una nació amb una llengua, una cultura i una història pròpies i que no tenim res a veure amb Espanya. Sense acritud. Espanya és un país preciós com tants altres i ple de gent a qui li sua la polla que nosaltres siguem o no independents. També està ple de feixistes i de gent molt hostil que parla d’unitat i de fractura. Però aquesta gent és simplement ignorant. No hi ha maldat en les seves paraules.

Ara ens hem de fer forts, perquè venen mal dades i rebrem pertot arreu. Toca resistir. No parlo de guerrilles urbanes, ni de manifestacions multitudinàries, ni de partits polítics que prometen autodeterminació i que no són més que els mateixos subnormals de sempre que ens volen prendre el pèl. Parlo de tenir els ideals clars i els collons o els ovaris ben posats.

Independència o mort. No és un crit de guerra, sinó un crit desesperat, d’ajuda. Un ultimàtum que ens fem entre germans. O som independents o el nostre país se’ns mor als braços.