Puto Barça

Veus l’Atlético de Madrid-Barça de diumenge i te n’adones que és bastant més del que sembla. Semblen vint milionaris empaitant una pilota, però és molt més. Hi ha quelcom molt primitiu en un partit de futbol, alguna cosa ancestral i mítica que activa el nostre subconscient.

A mi em fa pensar que aquests jugadors mereixen un puto monument. Els del barça, clar. Els de l’Atlético em suen la polla. Pensava, dic, en el fet meravellós que els jugadors del barça encara tinguin esma per sortir a jugar en la fredor de la nit, en camps de merda, amb aficionats que canten “que viva España” per desmoralitzar-los (si, fins a aquest punt ridícul hem arribat) i no optin per engegar-ho tot a prendre pel cul com van fer en el seu dia Deco, Ronaldinho and company. Tios així mereixen el nostre respecte.

Per això mateix se’ns fa tan feixuc el camí de baixada i que aquests fills de la gran puta vestits de blanc dediquin trofeus a la seva Espanya imperial. Però haurem de posar la millor cara de circumstància i aguantar-nos. És el que toca.

Els espanyols recalcitrants que tenen com a objectiu vital l’eliminació de Catalunya del mapa, aquesta gentussa a qui el sol fet d’imaginar el barça aixecant una copa ja els posa dels nervis, aquests analfabets necessitats, tenen ara com a única esperança en les seves patètiques vides que el Madrid guanyi. Perdó, que el Madrid guanyi al barça. Perquè ja no queda cap dubte que això s’ha convertit en una guerra oberta entre Catalunya i Espanya. 

El Madrid guanyarà aquesta lliga. Probablement. Han hagut de fer esforços terribles per aconseguir-ho i passar una sequera que els ha fet perdre el seny i la poca dignitat que els quedava. Això ens hauria de fer molt feliços. Ara som l’enemic a derrotar. No hauríem d’anar plorant per les cantonades, com fa el catalanet des de temps immemorials. No perdem la classe, si us plau, que és l’únic que ens queda.

Ara bé, quan els guanyem 3-0 a la final de la Champions jo seré el primer a treure’m la xorra i anar a pixar-me a la boca de la Cibeles.