"Córrer m'ha canviat la vida"

A vosaltres potser sí que us la ha canviat, però a mi no. I no cal que insistiu, sé que no passarà mai. Segur que la frase del títol us sona, potser l’heu sentida d’algun amic o familiar. La conversa no acaba aquí i a continuació et pregunta: “i a tu, que t’agrada córrer?”. Si respons que no, et diuen que ho hauries de provar i si dius que sí, et demanen si tens pensat apuntar-te a la competició del mes que ve. Ara sembla que tothom té la recepta màgica per trobar-se a sí mateix i unes ganes boges de convertir-se en el teu coach o gurú personal.

Fa molts anys que la gent va a córrer, - el footing de tota la vida-,  però ara és diferent. Avui en dia, si no saps quants quilòmetres es corren en una triatló, no ets ningú. I no parlem de la necessitat imperiosa de publicar-ho a les xarxes socials. El més divertit del cas, és quan coincideixes amb un amic corredor en una cursa popular. “Tu també has caigut?” Et diu amb sarcasme. Tu li fas entendre que no has vingut a competir i que t’agrada participar-hi un cop l’any. Però no s’ho creu i no només et punxa perquè li diguis quin temps has fet a la cursa, sinó que et convenç per anar a córrer un dia plegats.

I aquí comença el procés d’iniciació i perfeccionament del nou corredor. L’endemà de córrer junts tens unes agulletes terribles, però l’amic t’insisteix de nou. És massa aviat per saber si t’agrada o no, però ja penses en comprar-te el manual del corredor, unes bambes noves i més tard el conjunt sencer. Un dia arriba la mitja marató, més tard una triatló i després... ja ets un més. Eren masses hores de sentir a parlar a tothom del mateix, un mes abans i després de l’esdeveniment esportiu i per això has acabat sucumbint. Saps que ara és el teu torn i com van fer amb tu, has de començar a buscar nous aficionats a qui poder dir amb un to solemne: “Córrer m’ha canviat la vida, prova-ho”.