#Catalunyanohiés

Aviso d’entrada que qui escriu aquest article pateix el síndrome post-debat electoral, amb els següents símptomes: mal de cap, nàusees provocades pels comentaris ridículs que he sentit sobre el cara a cara i certa paranoia cada vegada que veig una corbata i si és blava encara més. Reconec que vaig dir que no veuria el debat, senzillament perquè tenia ben clar que en aquella taula no es parlaria de Catalunya, ni dels seus interessos. M’esperava un debat ple de vaguetats, amb un seguit de preguntes hàbilment esquivades pels dos candidats. I perquè hi vaig caure doncs? Potser per morbo? Potser perquè secretament albergava esperances d’estar equivocada? Ara veig que definitivament ho vaig fer per poder seguir el debat paral·lel al Twitter, a través de hashtags com #Catalunyanohiés, #rubajoy o #barbaabarba que van animar molt més la nit.

Què en vaig treure d’aquest debat, és la pregunta que ens hauríem de fer tots, i no qui el va guanyar. Perquè de veritat creieu que el va guanyar algun dels dos? El més divertit de tot, són les reflexions que vaig sentir ahir al matí, l’endemà del debat. Vull compartir-les, perquè de ben segur que també les haureu sentit d’algun il·luminat. Una noia afirmava que per primer cop en Rajoy es va deixar anar davant la càmera. Quan ho vaig sentir vaig procurar mossegar-me la llengua, però em moria de ganes de contestar que què entenia ella per deixar-se anar, si el líder del PP no va aixecar els ulls del paper, més pendent de no ficar la pota enlloc. I per no dir que vaig estar patint durant tot el debat per les seves cervicals, de tan garratibat com estava.

O un noi que opinava el següent: “En Rubalcaba va evidenciar que en Rajoy no tenia pensat explicar com pensa treure’ns de la crisi”. A ell tampoc vaig gosar dur-li la contrària i fer-li veure, -per si no ho sabia encara-, que ens trobem immersos en la campanya del “Millor que no expliqui res que després em passa factura” i molt cara, per cert. Una moda que s’ha anat consolidant amb el temps, sobretot després de les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya i més tard amb els comicis locals. La realitat, però, és que el desencant cap a la política i els polítics augmenta a ritmes vertiginosos i més després de debats tan insuls com els d’ahir. Potser seria hora que recordessin que, com titula l’editorial d’aquest diari, els ciutadans “Tenim veu, però sobretot, vot” i això hauria de ser motiu suficient perquè d’una vegada per totes, deixessin les ambigüitats de banda.