Com fixar una llengua (i no morir durant l’intent)

Aquest migdia comença a la Universitat de Girona el cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals”, emmarcat en el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Els ponents convidats són lingüistes, escriptors i periodistes que analitzaran quina és la situació actual del català des de diferents angles i quins reptes ha d’afrontar. L’objectiu, segons s’indica a la pàgina web de la universitat és presentar de quina manera s’està fixant i elaborant la llengua catalana actual. Retingueu una paraula en concret, el concepte fixar una llengua. El Diec2 en dona la següent definició: Establir d’una manera durable en un estat determinat.

No sabria dir si hi ha un moment millor per fer aquest cicle que l’actual, quan el català ha estat atacat per moltes bandes. Es tracta, doncs, d’establir un model prou fort que perpetuï en el temps. Ara bé, estareu d’acord amb mi que aquesta és una tasca impossible, si els pals a les rodes es multipliquen com previsiblement passarà a partir del 20 de novembre. Però el més greu és el que passa lluny de les urnes. Us diria que provéssiu de parar l’orella i comptar quanta gent parla català al carrer, especialment aquells que seguiu dient que això només passa a Barcelona. Desenganyeu-vos, perquè ho he comprovat pels carrers de Girona i se’m posen els pèls de punta.

La sensació és de certa angoixa motivada pel fet que en qüestió de dies, molts dels catalans que s’omplien la boca amb la sentència del Tribunal Constitucional i la immersió lingüística, es decantaran per partits majoritaris que no han respectat la nostra llengua. I què me’n dieu de la necessitat imperiosa d’estar sempre en guàrdia, per defensar-nos d’un i altre atac, una costum que malauradament ens han fet adoptar a la força. Pot una llengua aguantar aquesta pressió? Jo diria més, aconseguirà sobreviure al vendaval que s’acosta?

Fa pocs dies es complien vint anys de la mort de Montserrat Roig. Coincidireu amb mi que és un bon moment per recuperar una de les seves frases més brillants: «Escriure en català és una afirmació de supervivència, són ganes d’existir privadament i col·lectivament».