http://blogs.aragirona.cat// AraGirona.cat Blogs AraGirona.cat Tue, 15 May 2012 02:00:00 +0200 ca <![CDATA[Gran Nord]]> http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1389/gran-nord http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1389/gran-nord Tue, 15 May 2012 02:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1389/gran-nord Escric això sense haver vist el segon capítol de Gran Nord, basant-me únicament en el pilot. Però poc d’això importa, perquè no em pararé a analitzar la qualitat de la sèrie, la interpretació o demés merdes supèrflues. El tema important és l’allau de crítiques que rep setmanalment. Un autèntic fenomen a Twitter. Tot i que ja sabem que acabar una frase dient “a Twitter”, la desposseeix de tot valor.

El que és digne d’estudi són els comentaris llegits al web de TV3. Gent que s’estira els cabells i fa una crida popular al linxament dels responsables de la sèrie. Després de veure només un capítol hi ha gent que s’atreveix a aventurar comentaris d’una magnitud apocalíptica. N’hi ha que es queixen que s’emprin diners públics per fer-la; d’altres diuen que amb aquesta sèrie s’està defecant sobre la tradició dels serials catalans. Crítiques hiperbòliques. De l’alçada d’un campanar. Tan dolenta és Gran Nord? No, evidentment. Però a la gent li encanta rajar. El submón web està infestat de fills de puta desitjosos d’ensorrar qualsevol proposta nova que surti a la llum. Autèntics cretins emparats en l’anonimat que esperen el seu tweet de glòria per carregar-se el programa de torn.

Fem un breu repàs de les crítiques més sucoses del web oficial de TV3:

“Si us plau, retireu JA aquesta sèrie. En certs moments vaig sentir vergonya aliena, tant curtets ens veuen al públic català, els guionistes d'aquesta imfumable (sic) sèrie”

“He aguantat 5 minuts a tres punts diferents del capítol. Dolenta és poc. És infame.”

“La veritat es q era lamentable. No te cap interès”

Molt contundent aquest últim comentari: no té cap interès. Cap. M’imagino un home molt saberut plantat davant de la tele, amb l’esperança creixent que una sèrie de ficció sobre óssos bruns alimenti el seu intel·lecte.

“Vergonya és poca. Després de Lo Cartanyà i aquell fiasco de la sardà i la Forqué... pensava que ja havíem tocat sostre.”

Per a aquest altre televident, Gran Nord és pitjor que Dues dones divines. Inquietant.

“Adamés (sic) pel meu gust el guió és repetitiu, pesat i poc emotiu. Tot això és crítica constructiva, absoluta i evidentment”

No us encanta quan algú rebenta alguna cosa i després diu que és una crítica constructiva? Adoro aquesta gent.

A l’altre cantó del mirall hi ha gent que perd els papers enaltint la sèrie. Són tweets dels propis guionistes, evidentment:

“Genial, per fi una sèrie que val la pena, Felicitats als actors, director i guionistes !!!!”

“La sèrie m'ha encantat, m'ho he passat genial i m'he fet un fart de riure. Els diàlegs al consell de nord, son genials”

“és una de les millors series de tv3 després de polseres vermelles”

“és de lu millor que he vist en temps. Em sembla agosarat, valent i de genis”

La paraula geni i derivats apareix repetides vegades, potser perquè tots els comentaris els ha fet la mateixa persona. Amb això no vull dir que a la gent no li hagi agradat Gran Nord. Simplement dir que el que és agosarat i valent és dir que una sèrie és genial només veient-ne el pilot. Deixem-la respirar una miqueta.

Voldria destacar també el comentari d’un tipus de persona que sempre ha d’existir, per garantir l’equilibri entre el bé i el mal:

“De moment sembla una m... punxada en un pal, tot i així li deixarem una segona oportunitat havera (sic) que tal..”

Però sens dubte el comentari més colpidor, el que toca més la fibra en aquests moments tensos que es viuen a peu de carrer és aquest:

“han utilizado el portal de Taulat 236, gratis, sin pagar ni un duro, y ni dan las gracias a los vecinos”

Pareu la rotativa, nois, que sembla que ara, després de rodar davant d’un edifici, s’ha de passar porta per porta a demanar perdó i a menjar-li la polla al president de l’escala.

Arribats aquest punt, si esteu esperant un paràgraf on em posi a cagar-me en Gran Nord, ho porteu clar. Tenint en compte que la meva opinió hauria d’importar-vos un cul, us diré que no em va desagradar, que l’Aina Clotet és un àngel i que en Roger Coma és el Kyle Maclachlan català. Sempre hi ha una excusa, que ha esdevingut fal·làcia: “els actors estan desaprofitats” – per descomptat, sempre ho estan. Però és difícil en una sèrie coral fotre’s a la pell de cada puto personatge i escriure mel per tots els actors. Crec que ja millorarà. No sé vosaltres, però jo m’estimo més això que “Con el culo al aire”. Una altra fal·làcia, ves per on.

]]> <![CDATA[Carta oberta al Conseller Recoder]]> http://blogs.aragirona.cat/oriol-junqueras/blog/1388/carta-oberta-al-conseller-recoder http://blogs.aragirona.cat/oriol-junqueras/blog/1388/carta-oberta-al-conseller-recoder Mon, 14 May 2012 19:06:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/oriol-junqueras/blog/1388/carta-oberta-al-conseller-recoder A continuació adjunto la carta oberta que he adreçat a l'honorable Conseller Lluís Recoder en relació a la protesta ciutadana #novullpagar i la situació de les autopistes al nostre país. En la carta hem deixat establerta quina és la nostra posició abans de la reunió del grup de reordenació de peatges que el mateix conseller ha convocat per aquest vespre. Esperem que aquesta reunió no sigui només un acte de cara a la galeria sinó que serveixi per fer un front comú per prendre mesures pràctiques i concretes contra el greuge que patim els catalans cada cop que ens volem desplaçar pel nostre país.

Honorable Conseller Recoder

Hem estat convocats per al proper dilluns 14 de maig per tal de debatre sobre els peatges i plantejar solucions a un greuge injustificable que pateix la ciutadania catalana des de fa molts anys. Aquest greuge ha provocat recentment una reacció popular que ha tingut com a protagonistes milers de ciutadans anònims, tips de suportar un tracte injust. Per part d’ERC assistirem a la reunió del Grup de Reordenació de Peatges amb el convenciment que el seu Govern –que ha manifestat que entén la reacció de la ciutadania- no instruirà cap expedient sancionador derivat de la campanya #novullpagar, atès que, entre altres motius, els conductors no han incomplert cap norma.

Així mateix, i des de la premissa de la transparència de totes les parts implicades, confiem que el grup de reordenació de peatges serà una eina útil per adoptar compromisos ferms a fi suprimir els peatges d’aquells trams de vies que no tenen alternativa ràpida sense copagament, com també per racionalitzar tots els copagaments de peatges que puguin tenir raó de ser per qüestions de servei. D’altra banda, considerem imprescindible que el Govern de Catalunya es comprometi a elaborar de forma immediata un informe jurídic i econòmic sobre la situació de les concessions dutes a terme al nostre país i, alhora, traslladar a les concessionàries el requeriment de diàleg i negociació per tal d'avançar en la resolució del problema.

Al capdavall, i al marge de si fora de Catalunya acaben implantant peatges o no, també es tracta d’analitzar si el preu que paguem els catalans per poder usar vies ràpides és adequat o excessiu, i discernir si aquest preu obeeix estrictament a criteris i finalitats adients per al benefici dels ciutadans, que han d'incloure tant l’impacte en la competitivitat dels transports, el perjudici per les butxaques i el temps dels usuaris com la gestió de la mobilitat sota criteris d'eficiència i sostenibilitat.

Amb el convenciment que sabrà interpretar adequadament l’èxit de la mobilització popular, i amb el benentès que ha establert la base d’un canvi de visió respecte al problema dels peatges a Catalunya, li ofereixo el meu suport per acabar amb l’espoli fiscal que pateix Catalunya, de la mateixa manera que li demano que a Catalunya sàpiga posar-se al costat de la gent. Per a ERC, davant la negativa sistemàtica del Govern espanyol a posar fi a l’espoli fiscal, estar al costat de la gent vol dir dotar immediatament la Hisenda Catalana de plens poders, al marge de qualsevol consideració de l’Estat.

Pertànyer a un Estat que ens espolia fiscalment i socialment, i que no inverteix allò que promet (tan sols ha executat l’11% del Pla General de carreteres a Catalunya 2005-2012) genera una situació en què els ciutadans de Catalunya paguem dues vegades per usar una xarxa de vies ràpides. Primer, paguem uns impostos a l’Estat perquè, en teoria, construeixi infraestructures al país. Malgrat això, l’Estat desvia els nostres impostos per, entre d’altres coses, bastir i mantenir una densa xarxa d’autovies gratuïtes fora de Catalunya i amb Madrid com a quilòmetre zero. És per aquest motiu que els catalans hem de tornar a pagar, mitjançant peatges, la infraestructura viària, aquest cop finançada per empreses privades.

Des de la convicció que tenim l'obligació d'acabar, d'una vegada per totes, amb l'espoli fiscal i les situacions de greuge tan alarmants, també hem de procurar que aquest espoli fiscal no generi més espoli social. Ens toca situar el dret a decidir sobre la taula, amb totes les seves conseqüències, per saber si les forces polítiques estem al costat de la gent, o bé volem mantenir una Catalunya de peatge i de copagament secular.

Val a dir que històricament, tots els allargaments de concessions que sempre ha practicat CiU des del Govern, tant amb el PSOE com amb el PP a Madrid, han suposat allargar des del 2004 al 2021 el copagament per ús de les vies ràpides més transitades del país. Aquesta situació, unida a l’opacitat dels plans econòmics-financers de les concessions i de l’estat dels fons de reversió, ha generat veritables dubtes i sospites que estem davant unes concessions que potser hores d’ara haurien d’estar en mans de la gent. D’aquí que molts catalans tinguem la sensació d’haver de copagar les autopistes a perpetuïtat.

Amb el convenciment que el Govern del meu país sabrà estar a l’alçada del moment que vivim i al costat de la nostra gent, rebeu una salutació ben cordial.]]> <![CDATA[Propera aventura... Mestra a Kuwait?]]> http://blogs.aragirona.cat/nuria-auguet/blog/1387/propera-aventura-mestra-a-kuwait http://blogs.aragirona.cat/nuria-auguet/blog/1387/propera-aventura-mestra-a-kuwait Mon, 14 May 2012 14:18:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/nuria-auguet/blog/1387/propera-aventura-mestra-a-kuwait De les Planes a Pequín, de Pequín a...

L'estiu s'acosta, aviat farà un any de la meva aventura xinesa, un país que m'ha captivat.

Ja que vull parlar xinès i m'encanta la meva vida de Beijing, el meu pla era tornar a Espanya a l'estiu per tal de veure la meva família i amics. Després, volar de tornada a Beijing per iniciar un nou capítol.

No obstant això, les coses han canviat, amb una inesperada oferta de treball al meu camí. Com que tinc el meu currículum en línia en diferents pagines web, que he actualitzat des que em vaig decidir a buscar feina a l'estranger, vaig rebre un missatge d'una escola bilingüe Anglès-Àrab a Kuwait.

Em va sorprendre, però els vaig confirmar que volia seguir endavant amb l’entrevista. Així que això és el que vaig fer, vaig tenir una entrevista per Skype amb la gent de l'escola. Després d'uns dies vaig rebre un correu electrònic amb un contracte per firmar. En aquell moment em vaig sentir confosa, les meves expectatives de tornar a Beijing havien canviat, però amb el sentiment positiu que la vida em proporcionava un repte per a millor.

Vaig signar el contracte, sense saber si aquesta era la decisió correcta o incorrecta. Estic disposada a fer front al desafiament d'un nou començament, un nou treball, un nou país, aprendre un nou idioma, perquè després de tot, la vida es basa en aprenentatge i noves oportunitats.

D'altra banda, com més llegeixo sobre aquest país, més interessada estic en anar-hi. Pot sonar una mica estrany però així és com ho estic sentint en aquest moment. Gairebé tots els comentaris que he llegit sobre la vida en aquest petit país de l'Orient Mitjà són negatius, comentaris com: "Kuwait és avorrit. No hi ha vida social. La televisió és avorrida, res d'alcohol, no hi ha festa. Conduir és un autèntic malson, les platges públiques són un fàstic, el mar està molt contaminat, als afores de la ciutat de Kuwait no hi ha res. Consell: no hi aneu".

Però després de totes les meves experiències a l’estranger, vaig arribar a la conclusió que la gent i el més important, un mateix i una mentalitat positiva es el que fa un lloc. Si tens la sort de conèixer a les persones correctes, la teva experiència pot arribar a ser extraordinària. No importa on o el que fas, simplement viure al màxim, ja que només vivim una vegada .

Vull desafiar-me, fer de mestra d'aula en una llengua estrangera, en un país de parla àrab, viure una cultura diferent, i el més important, vull tractar de convertir aquesta oportunitat en una experiència increïble.]]> <![CDATA[Per la Festa, fes-te sentir]]> http://blogs.aragirona.cat/marti-carreras/blog/1386/per-la-festa-fes-te-sentir http://blogs.aragirona.cat/marti-carreras/blog/1386/per-la-festa-fes-te-sentir Sun, 13 May 2012 02:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/marti-carreras/blog/1386/per-la-festa-fes-te-sentir Fa quatre anys que aprofitem tots els moments i espais possibles (i aquest és un dels bons i , a més, propi! ) per denunciar la desinformació que estem patint els veïns de Sant Narcís pel què fa a les obres del TAV.

En fa molts que varem decidir que, a part de la Festa Major, l’associació de veïns tenim moltes més responsabilitats amb tots vosaltres.
Explicar les conseqüències i molèsties d’aquestes obres en són una... no la principal però si la que, ara, més ens preocupa.

Certament, aquests són dies de festa. D’oblidar els problemes per compartir balls, jocs i àpats. Però obviar que també en les dificultats hem d’estar junts i que només plegats podrem sortir-nos-en, no ens farà pas divertir-nos més.
Potser estar informats ens posi de mala llet, però saber que no estem sols, sovint ens dóna la darrera empenta per aconseguir resultats.
Potser si no ens haguéssim sentit sols tants anys, no haurien tancat botigues, ni marxat veïns, ni desaparegut la Plataforma Ciutadana.

L’AV som la única entitat ciutadana que ens hem mantingut (públicament) ferms en la denúncia de les irregularitats i desinformació que semblen anar lligades a aquestes obres i la seva gestió.
I això, pot haver fet semblar que fos “un problema” exclusiu només del nostre barri.
A la resta de Girona, o no ha interessat o ha interessat que no interessés.
I, al capdavall, els silencis també els fan responsables.

Per altra banda, als veïns de Sant Narcís us pot semblar que parlem massa d’un tema que ens supera i que ja hi ha qui l’hauria de gestionar. Que no és la nostra AV la que ha de “liderar la queixa” gironina.

El problema és que no hi ha qui lideri. Tots els intents semblen fets per omplir l’expedient (uns perquè ja no hi són, d’altres perquè no hi eren): L’exigència de les Audiències i fòrums que tant ens va costar obligar a convocar semblen purs tràmits per donar temps a qui el necessita per acabar i marxar. Els programes informatius no acaben d’arrencar (potser ho faran quan no hi hagi de què informar). La regidoria especial pel projecte ferroviari està en mans de gent sense habilitat ni fermesa . El senyor alcalde mana ( i això que mana bé ) només en comptades ocasions! I quan, finalment, els polítics aconsegueixen certa unitat per fer “front comú” davant de Foment, sempre hi haurà qui s’estimi més “policotejar” per no avançar i haver de posicionar-se contra “les sigles mare”

Tenim clar que les obres ni són un “preu” que només els de Sant Narcís hem de pagar pel progrés de tota la ciutat, ni poden ser l’excusa que facin servir a la Plaça del Vi per menystenir el barri. No ja en les compensacions i reposicions (que hi tenim dret!) sinó en el respecte i dignitat que el nostre barri es mereix.

I ens farem sentir!!

A pocs mesos de que ADIF faci l’entrega “triomfal” de NOMÉS la primera fase del projecte ferroviari ( soterrament del TAV) sense ni tant sols haver-la acabat (l’estació provisional forma part d’un projecte independent d’aquesta primera fase, del qual ni tan sols hi ha un estudi fet i que provocarà que , almenys durant mig o un any, els trens passin sense parar per Girona. Tal i com ha confirmat el “ministerio de Fomento” fa poques setmanes ), ja podem escoltar les lloances d’un gran nyap.

Als polítics que ens han estat dient que tot anava bé, ara només els queda ensenyar el poc que funciona, i començar-se a barallar per saber de qui és la culpa que la següent fase no estigui ja decidida. (Es veu que és el més important!! Discutir per no haver d’assumir, exigir ni liderar)
Als gironins que hi havien confiat, només els queda esperar que les promeses es facin realitat... algun any!

Però seria una bestiesa no acceptar que hem perdut.
Hem perdut perquè varem confiar. I hi hem perdut massa...
Sant Narcís ha estat agredit salvatgement. Físicament, socialment i econòmicament .
Els veïns hem patit sobretot les molèsties d’una gran obra, però també la incomprensió i abandonament de la resta de la ciutat i dels nostres representants.

Però tot i que hem perdut, ens mantenim drets! Perquè encara ens queda feina per fer i “agressions” per combatre:
Les fases dos i tres ( el soterrament del convencional –o la opció defensada per l’AV d’aprofitar el túnel del TAV per fer-los passar per allà mateix - i l’enderroc del pas elevat, quan sigui que s’acabin duent a terme. Si es duen a terme!) seran molt més llargues, sorolloses i empipadores que les que ja hem patit. Proposar alternatives (que és el que hem fet sempre) no fa aturar les obres! Sigui quina sigui la decisió presa, els responsables del que passi seran els de Foment i tots els “col·laboradors” necessaris que des de les butaques preeminents ( i per acció u omissió) els ho han permès.

Però també serà dur si no continuen les obres. Si Foment decideix que no es poden continuar les obres de soterrament del tren convencional per manca de finançament (i a l’hora d’entregar l’article no sé si n’hi ha als pressupostos de l’estat que es presenten a final de mes) ja ens podem preparar a tenir la ciutat empantanegada durant molts anys. Molts!

A partir d’ara , haurem de parlar (i fer que parlin !) de compensacions, indemnitzacions i reposicions, parlarem de denúncies i responsabilitats, parlarem “d’informació” i “d’estar informats”...

En parlarem. Segur!

(Article d'opinió inclòs al Programa oficial de la Festa major Sant Narcís 2012) ]]> <![CDATA[Jordi Velasco]]> http://blogs.aragirona.cat/marc-estarriola/blog/1385/jordi http://blogs.aragirona.cat/marc-estarriola/blog/1385/jordi Fri, 11 May 2012 14:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/marc-estarriola/blog/1385/jordi Era un matí d'estiu del 2007. Com cada dia em trobava davant el meu ordinador a la delegació del Diari de Girona amb la Carme Vilà treballant colze a colze. El telèfon va sonar. Eren prop de les dotze del migdia, per tant, creia que seria el coordinador per cantar-nos la paginació del dia.

-Diari de Girona -vaig dir en el meu to neutre habitual.
-Hola, em dic Jordi Velasco i sóc un fotògraf de Roses que voldria col·laborar amb vosaltres.

He de reconèixer que en aquell moment no vaig poder evitar mirar la meva companya i posar-li els ulls en blanc tot volent dir "oh no, un altre pesat". Eren nombroses les ocasions que trucaven persones per demanar de col·laborar pel diari i, en gairebé tots els casos, es tractava de fotògrafs amateurs que en prou feines sabien el que era el diafragma.

En Jordi no era un d'ells. De bones a primeres vam quedar embadalits per la qualitat de les seves imatges, la força de les seves fotografies i l'espectacularitat de les preses aèries. D'ell se'n poden dir moltes coses i totes bones. El seu amor per la fotografia era comparable al seu caràcter; era una persona afable, sincera, honesta i molt fàcil d'estimar. Tenia una vitalitat encomiable i alguna cosa dins seu el feia diferent a la resta. Podríem dir que tots els fotògrafs són persones valentes, que es juguen el físic per aconseguir una instantània però val a dir que en Jordi anava un pas més enllà.

Les fotografies aèries que tantes alegries li han portat i que l'han fet destacar dins la professió han significat també un punt i final. D'ell ens quedarà pel record el seu treball, molt valuós, però sobretot ha de quedar constància de la bellesa interior d'un noi que desprenia bones vibracions arreu on passava.

Des de la meva sortida del Diari de Girona he coincidit poques vegades amb ell però cada vegada que el veia sentia una gran alegria dins meu. Ara ja no tindré mai més aquesta mateixa sensació i, com jo, segur que a centenars de persones els passarà el mateix.

Descansa en pau, Jordi.]]> <![CDATA[La germanor d'Europa]]> http://blogs.aragirona.cat/oriol-junqueras/blog/1384/la-germanor-deuropa http://blogs.aragirona.cat/oriol-junqueras/blog/1384/la-germanor-deuropa Wed, 09 May 2012 13:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/oriol-junqueras/blog/1384/la-germanor-deuropa El 7 de maig del 1824, el Teatre de la Cort Imperial de Viena es vestia de gala per acollir l’estrena mundial de la Novena simfonia en re menor de Ludwig van Beethoven.

L’alta societat assistia a la que és preveia l’última aparició pública del gran músic. I, aquella nit, tot dirigint l’orquestra, Beethoven va mostrar al públic la seva obra més grandiosa. A causa de la seva sordesa absoluta, no va poder sentir res d’allò composat, ni tampoc el xàfec d’aplaudiments del teatre just en acabar el concert. Encara que, en girar-se amb els ulls plens de llàgrimes, va poder veure els espectadors dempeus retent-li homenatge.

En aquell moment, Viena era una de les grans capitals del món occidental tant en l’aspecte musical com en el polític. Per a un artista, poder estrenar en aquesta ciutat europea era una garantia de difusió i de prestigi. I el cert és que s’hi van acabar establint músics com Haydn, Mozart i el mateix Beethoven.

Nascut i batejat a Bonn el 17 de desembre del 1770, la seva obra comprèn sonates, simfonies, trios, quartets, concerts per a piano... Amb la inclusió de solistes i cors, la Novena simfonia va representar una innovació substancial de l’estructura clàssica i un trànsit decisiu cap a l’estil romàntic, caracteritzat per elements com la varietat estètica, la universalitat o la passió per la llibertat.

Adaptada a partir d’un poema escrit per Friedrich von Schiller (1785) sobre una visió idealista de l’agermanament del gènere humà, la Novena simfonia és l’expressió musical d’un somni compartit per Beethoven. I, més tard, serà coneguda com a “Simfonia Coral”, pel seu quart i darrer moviment, la famosa Ode an die Freude (Oda a l'alegria o Himne a l’alegria). De fet, aquesta va ser l’última composició del geni alemany i l’estrena va suposar la seva última aparició en públic, ja que poc després emmalaltirà greument fins a morir als 57 anys, el 1827.

El 1972, l’Himne a l’alegria va ser escollit pel Consell d’Europa com a himne oficial de la Unió Europea, decisió que va ser ratificada pels caps d’Estat i de Govern, el 1985.

Article cedit per:
]]> <![CDATA[Catalunya, estat de la UE]]> http://blogs.aragirona.cat/joan-carretero/blog/1383/catalunya-estat-de-la-ue http://blogs.aragirona.cat/joan-carretero/blog/1383/catalunya-estat-de-la-ue Tue, 08 May 2012 02:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/joan-carretero/blog/1383/catalunya-estat-de-la-ue Aquest dijous 10 de maig, a la seu del Col·legi de Periodistes de Girona, presentarem, a les set de la tarda, en una roda de premsa oberta també a tothom que hi estigui interessat, la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) que set persones a títol individual, en representació de set estats membres, hem impulsat amb l’objectiu que la Unió Europea garanteixi el manteniment de la ciutadania europea als ciutadans d’un nou estat nascut arran d’un procés de secessió d’un territori d’un estat que ja sigui membre de la UE.

Amb aquesta acció volem que es garanteixi d’una manera clara la sobirania dels ciutadans en els processos de secessió que pugui haver-hi a l’interior del territori dels estats de la Unió Europea i, alhora, que es respectin els principis, valors i objectius que la UE ha establert en els propis tractats.

En cas que s’accepti el registre (la Comissió Europea ho decidirà a partir del 31 de maig), la iniciativa no la impulsarem només els set ciutadans que ara l’hem subscrita, sinó que ho hauran de fer un milió de ciutadans europeus (mitjançant la seva signatura), els quals la faran arribar a la Comissió Europea perquè estableixi la legislació de l’acte de reconeixement de la successió, com a membre de la UE, d'un nou estat sorgit de la secessió democràtica d’un altre estat membre. En cap cas no es podrà demanar una modificació dels tractats de la Unió Europea, sinó generar nova legislació. Aquesta recollida de signatures es podrà fer per via telemàtica; és a dir, per Internet, sense que hi hagi l’obligatorietat de nomenar fedataris, ja que la Unió Europea ha apostat per aquests mitjans per aprofundir en la democràcia. Tot i això, el repte serà molt important i caldrà una gran mobilització ciutadana per fer possible que la UE es pronunciï sobre aquest tema, que, si tenim en compte declaracions de destacats dirigents del PP, és de total actualitat. En aquest sentit, hem pogut comprovar el canvi de discurs de l’espanyolisme en aquesta matèria. De dir que la independència era una opció “minoritària rebutjada per una majoria de la ciutadania catalana”, han passat a afirmar amb contundència que, si Catalunya proclamés la independència, passaria a ser un país “miserable” perquè Espanya vetaria la seva entrada a la Unió Europea, la qual cosa vol dir, sense cap mena de dubte, que la independència i l’estat propi són cada vegada més a prop, més a l’abast. Els espanyols ho saben i ja han començat a amenaçar i a fer servir el discurs de la por.

Pel que fa al milió de signatures, aquestes s’hauran de recollir en el període d’un any, i hauran de provenir de set estats de la Unió Europea, amb un nombre mínim per a cada un d'aquests estats, en funció de la seva població. Els membres que integren aquest comitè ciutadà, impulsor de la ICE, a més de l’Estat espanyol, són de Luxemburg, l’Estat francès, el Regne Unit, Finlàndia, Alemanya i els Països Baixos. La junta nacional de Reagrupament també forma part del comitè ciutadà. Si la ICE és admesa, i una vegada obtingut el milió de signatures i validades per cada estat, la Comissió començaria a estudiar-la i permetria al comitè ciutadà impulsor que la pogués presentar en audiència pública al Parlament Europeu. Finalment, en el termini màxim de tres mesos, la Comissió Europea hauria d’examinar i decidir si dóna audiència pública als organitzadors per presentar la iniciativa i, si la Comissió decideix que continuï endavant, es posaria en marxa el procediment legislatiu.

Com podeu comprovar, es tracta d’un procés llarg, complicat, difícil i que ens posa el llistó molt alt. Però, com s’ha demostrat al llarg de la història, als catalans, i als independentistes encara menys, no ens espanten els reptes. En qualsevol cas, i fins i tot en el pitjor dels escenaris: que la ICE no fos admesa a tràmit o que un cop recollides les signatures no prosperés la possibilitat de legislar-la, s'hauria frenat la voluntat explícita del Partit Popular de legislar en un sentit contrari.

Ja per acabar aquest article, l’únic que hi vull afegir és que, en cas que vulgueu més informació sobre aquesta Iniciativa Ciutadana Europea, vingueu aquest dijous al Col·legi de Periodistes de Girona.]]> <![CDATA[Literatura francesa]]> http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1382/literatura-francesa http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1382/literatura-francesa Tue, 08 May 2012 02:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1382/literatura-francesa Els francesos no només ens passen la mà per la cara en el tema de tractar els reis com es mereixen, si no que, a més, saben escriure. Que no? Mireu, us he fet una llista de cinc llibres gavatxos que us faran millors persones. Res de totxos de Stendhal o Dumas. Novel·les entretingudes, aptes per (gairebé) tots els públics, fins i tot per llegir al metro sense que la gent us insulti i us titlli d’intel·lectuals. Llegiu-los ara que ve estiu, si no ho heu fet ja.

Viatge al fons de la nit (Céline, 1932). D’acord, és un totxo de sis-centes pàgines, però El Senyor dels Anells també ho és. En aquesta obra mestra de Céline també hi ha guerra per parar un carro; guerra i mort i destrucció, però sobre tot humor. Un humor negre i descarnat – ironia finíssima en alguns moments i estripada en d’altres. Quedar-se amb que és un llibre antimilitarista seria quedar-se curt. És anti-tot. Podria ser una novel·la d’aventures perfecta, però el llibre supura un sentiment d’antinacionalisme tan salvatge que s’ho emporta tot per davant.
 

Four Roses for Lucienne que aquí es va traduir com Acostarse con la reina y otras delicias (Roland Topor, 1967). Només assenyalar que l’autor va ser company de farra de Fernando Arrabal. Dit això, sobren les paraules. Acostarse... són relats curts, terriblement divertits, d’un humor devastador i incòmode. En aquest recull, Topor escriu com un fill de Pere Calders i Gianni Rodari a qui només haguessin alimentat amb MDMA i ratafia. Topor, igual que Rodari i Calders, manté una distància quirúrgica amb els herois de les seves històries: els protagonistes passegen desvalguts per les pàgines del llibre i no hi ha pietat ni empatia per ells.
 


Les partícules elementals (Michel Houellebecq, 1998). En Houellebecq no s’hi posa per poc. Les partícules... és ambiciós, ja ho crec que sí. Ambiciós i dens. Penso que pateix els mals d’aquest corrent literari contemporani on s’intenten encabir tots els mals moderns en un sol llibre. És el que passa quan llegeixes a Pynchon o a Franzen: que t’esclata el cervell perseguint noms i dades i personatges (més buits del compte, tot sovint), vas seguint-li la pista a un narrador que t’està explicant massa coses i hi ha moments en que això es fa molt feixuc. Tot i que no és precisament un llibre fàcil, és, sens dubte, una novel·la enorme, d’un realisme biogràfic (¿si? ¿seguro?) que esparvera.
 

Papillon (Henri Charriere, 1969). Sigui veritat o no el que explica, és una novel·la d’aventures extraordinària i frenètica. No hi ha descans ni temps per tonteries sentimentals. Va de cara a barraca des de la pàgina zero i no defalleix mai. Charriere és un Dumas feréstec i matusser, però domina el tempo de l’acció de forma magistral. L’adaptació cinematogràfica és una autèntica merda, però si no heu llegit el llibre fins i tot sembla bona.
 

Escupiré sobre vuestra tumba (Boris Vian, 1946). La menys francesa de totes aquestes novel·les. Ben mirat sembla un relat pulp americà, aquesta història d’un negre que neix amb aspecte de blanc i es dedica a matar blancs rics per venjar-se de la mort de son germà, linxat per haver-se enamorat d’una dona blanca. El llibre és terriblement violent, gairebé pornogràfic; un autèntic llibre de mascles. Boris Vian no era el tipus d’escriptor que passeja amb el seu Daewoo Matiz pensant enginyoses metàfores sobre l’amor i l’esperança. No hi busqueu segones lectures: aquest llibre no en té.
 
 
]]> <![CDATA[A Sant Narcís no volem zones blaves ni verdes]]> http://blogs.aragirona.cat/marti-carreras/blog/1381/consulta-ciutadana-a-sant-narcis-zones-blaves-no-arees-verdes-no http://blogs.aragirona.cat/marti-carreras/blog/1381/consulta-ciutadana-a-sant-narcis-zones-blaves-no-arees-verdes-no Sun, 29 Apr 2012 10:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/marti-carreras/blog/1381/consulta-ciutadana-a-sant-narcis-zones-blaves-no-arees-verdes-no Diguin el que diguin, la consulta de les zones blaves i verdes a Sant Narcís del dijous passat, va ser un èxit.

Hem estat el primer barri de la ciutat on es demana als veïns i comerciants la opinió sobre un tema que ens afecta molt. I també els primers que ho preguntem a tots: als veïns, als comerciants, als treballadors ... i als "que s'estimen Sant Narcís"!

Pensem que ens afecta a tots! Per això primer varem intentar que se'n parlés a la Taula de mobilitat de Girona (no ens ho varen permetre i dijous vam entendre perquè: redistribuir dins d'un mateix barri és menys costos per a l'empresa que fer "intercanvis de zones" a nivell de tota la ciutat... A més, altres barris les han demanat, i si allà ja hi són assegurades -i els beneficis o recaptació- i no cal que siguin objecte de cap intercanvi).

Certament la consulta s'hauria pogut organitzar diferent i molt millor. Totes les crítiques que puguem rebre les acceptarem, no ens espanten els reptes i tenim la intenció de repetir l'experiència cada cop que sigui necessari (per aquest i qualsevol tema que ens sembli necessari).
L’AAVV i les dels comerciants, tot i tenir interessos diferents (no pas massa! al cap i a la fi tots volem un barri millor! El millor dels barris!) treballem plegats per donar-nos a tots la oportunitat de poder parlar, debatre i decidir...

Havíem arribat a un punt que no fer-ho, tornava a deixar a l’Ajuntament mans lliures per decidir impunement. A la darrera reunió que es va fer amb l'anterior regidora, el debat i les discrepàncies entre veïns i comerciants o treballadors va servir d'excusa a l'ajuntament per tirar pel dret i fer segons les seves necessitats. El resultat, molt mal rotllo entre les entitats i entre els propis veïns, molt sovint atiat per l'administració i la incomprensió d'altres entitats ciutadanes. Dijous, també hi havien discrepàncies, és normal, però es varen poder sentir i escoltar amb tranquil·litat, educació i respecte. I sobretot amb el compromís , expressat més d'un cop, que l'ajuntament acceptaria el que fos que s'acabés decidint.

Estem d'acord que la proposta que sempre hem defensat l'AAVV: “ni blaves ni verdes, recuperem les 700 places perdudes per les obres”, no era una opció contemplada en la consulta. NO! És cert. Varem dir un i un altre cop que podíem votar les propostes que feia l'Ajuntament... només les que proposava l'ajuntament, i suprimir les zones blaves no hi era.

I els Santnarcisencs, varem dir no a les propostes de l'ajuntament. Ni volem àrees verdes ni volem "una redistribució" de les zones blaves que només tinguin en compte les necessitats de l'empresa que les gestiona i no les dels veïns ... senzillament (i així ho varen expressar en els precs i preguntes - i en algunes butlletes-) no volem pagar per a poder aparcar.
No creiem que sigui seriós que pagar sempre sigui la única proposta que es posi damunt la taula. No al nostre barri, no mentre hi durin les obres!

Sorprenentment, dient "no", el que fem és mantenir les zones blaves tal i com estan (com ha publicat, encertadament, algun diari), era el "parany": acceptant una reducció de zones blaves "acceptem de facto" que hi hagin zones blaves. Rebutjant la proposta dels canvis, tot i el risc de quedar-nos com estem, diem ben clar, que no acceptem modificacions d’una imposició anterior.
No, no acceptem les propostes de l'Ajuntament! Per tant, les zones blaves (i només les zones blaves sense altres actuacions per millorar l'aparcament i la mobilitat al barri) continuen sense tenir l'acceptació dels veïns.

Nosaltres no hem cedit en l'exigència de fer-les treure. I el resultat de dijous entenem que ens legitima per continuar-ho demanant.
Tot i aquesta legitimació, tenim clar que cal tenir en compte que, en alguns casos molt concrets, les zones blaves han funcionat, i que els comerciants les valoren molt positivament. Treballarem conjuntament amb ells i el consistori per fer possible un equilibri entre les necessitats i demandes d’uns i altres, i després... les de l’empresa concessionària.]]> <![CDATA[Monarquia o república: un debat superat?]]> http://blogs.aragirona.cat/carles-bonaventura/blog/1380/monarquia-o-republica-un-debat-superat http://blogs.aragirona.cat/carles-bonaventura/blog/1380/monarquia-o-republica-un-debat-superat Sat, 28 Apr 2012 02:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/carles-bonaventura/blog/1380/monarquia-o-republica-un-debat-superat
Doncs bé, com sol ser habitual des de fa ja un temps, la resta de grups municipals, excepte ICV-EUiA, que ens va donar suport, se’ns van tirar a sobre. I diria que alguns portaveus fins i tot ranejant el menyspreu, la mala educació i fins tot deixant anar alguns tics autoritaris.

Però anem per parts i analitzem què van dir, un per un, els representants dels grups que van intervenir en el ple per expressar la contrarietat i incomoditat que els va provocar la moció antiborbònica presentada pel grup de la CUP i Reagrupament. La portaveu del PP, Concepció Veray, en la seva línia –que ja cansa–, va relacionar la moció amb la “violència” que, segons ella, hi va haver a Girona durant els episodis de la crema dels retrats dels reis d’Espanya; va considerar que el llenguatge que es feia servir en la moció era, així mateix, “violent” i va recordar que estem en democràcia i que això ningú no ho podia posar en qüestió. A més a més, va acusar els promotors de la moció de ser uns “oportunistes” per haver volgut aprofitar políticament el recent accident del monarca espanyol a Botswana.

Jo mateix vaig contestar-li que no podia qualificar d’“oportunista” la moció quan ella sabia que l’accident del rei havia tingut lloc el dissabte 14 d’abril i que el termini per presentar mocions es tancava abans i que, per tant, la nostra ja havia estat entrada a registre abans de l’incident del Borbó amb l’elefant. També vaig aprofitar per dir a la dirigent popular, que tant defensa la democràcia espanyola, que aquesta és de molt baixa qualitat, ja que és producte de la Transició espanyola i d’una Constitució elaborada sota l’amenaça de l’exèrcit i dels poders fàctics del franquisme, i que justament ara els catalans paguem les conseqüències d’aquests dèficits democràtics. És així. A la majoria d’independentistes no ens agrada la democràcia que hi ha actualment a l’Estat espanyol, no ens agraden les injustícies d’aquest sistema, però hi som i hi participem per canviar-lo, per transformar-lo, perquè volem una democràcia participativa i d’alta qualitat.

Per cert, no em puc estar de felicitar el meu company de grup i portaveu de la CUP, Jordi Navarro, per haver pronunciat la frase estel·lar del ple tot interpel·lant la portaveu del PP i la seva referència a la “violència”: “Senyora Veray, vostè què considera més violent, cremar una fotocòpia o matar un elefant a Botswana?”. Senzillament, genial.

A continuació va intervenir el senyor Xavier Amores, del grup del PSC, que va tornar a reclamar, com és normal en aquest grup al qual l’actual marc juridicopolític espanyol ja li està bé, que no es presentin mocions de caràcter supramunicipal a l’Ajuntament de Girona, a menys que les presentin ells, és clar... En el cas concret de la nostra moció sobre la monarquia, Amores va aprofitar per fer palesa la seva vocació republicana, però va tornar a insistir en el caràcter oportunista de la moció de la CUP+RCat i en el fet que un ple municipal no és el lloc apropiat per parlar d’aquest tema. Així mateix, va reclamar a l’alcalde que s’impedís que arribessin mocions sobre determinats temes “no locals” al ple de Girona, ja que originen, diu ell, “debats estèrils”.

Jo li vaig preguntar si els socialistes pretenen ara “imposar la censura o el dret de vet a l’Ajuntament?”. Perquè, deixem-ho clar, al darrere d’aquestes tesis de marcat caràcter totalitari expressades per senyor Amores s’amaga simplement el fet que el PSC s’ha quedat sense arguments davant determinats temes nacionals o socials i que justament per això pretenen com sigui que aquestes qüestions no es tractin en el ple. Per tant, que no intentin enganyar ningú buscant falsos arguments, ja que la realitat és aquesta: que els socialistes cada cop són més PSOE i menys PSC, també a Girona. Perquè, on caldria posar el llistó a l’hora de decidir quins temes dels que arriben al ple afecten o no afecten els ciutadans gironins?

En el cas de la monarquia, per exemple: és que potser estem exempts, els ciutadans de Girona, de contribuir, a través dels nostres impostos, a sufragar el pressupost de 8,26 milions d’euros que aquest any el govern espanyol ha destinat a la Casa Reial? No es mereixen els gironins i les gironines que han de pagar amb els seus diners –encara que molts no vulguem fer-ho– el manteniment de la monarquia espanyola, que algun grup els defensi en el ple de l’Ajuntament de la ciutat? I si del que parlem és de l’excessiva durada dels plens, senyors del PSC, no en culpin els debats ideològics o supralocals que generen les nostres mocions, posin el punt de mira en les rèpliques i contrarèpliques continuades entre el seu grup i d’altres quan comparen l’equip de govern actual amb l’equip de govern anterior en forma de picabaralla partidista que no interessa en absolut els ciutadans de Girona. Això sí que eternitza innecessàriament els plens.

Deixo per al final la intervenció més barroera i menyspreadora d’aquella tarda-nit-matinada, la del portaveu de CiU, Carles Ribas, que va considerar que el debat sobre la monarquia era “un debat superat que no val la pena portar al ple”. Per a continuació deixar anar despectivament: “Son les coses de la CUP”. Afirmacions que van provocar alguns xiulets de part dels assistents al ple.

A veure, senyor Ribas, “un debat superat”? Qui és el cap de l’Estat avui encara? Que jo sàpiga, tot i que coix i caduc, continua sent el rei Joan Carles I. Podrem considerar que el debat entre monarquia i república és “un debat superat” quan aquest personatge ja no regni en territori català, però no pas ara. Per tant, avui aquest és un debat plenament vigent, el que passa és que CiU no té cap ganes d’afrontar-lo. I, per no voler afrontar-lo, aquesta Convergència que diu –a vegades– que ja és el moment de caminar cap a l’estat propi, aquesta Convergència que afirma –de tant en tant– que ja ha arribat el moment de la transició nacional cap al dret a decidir, aquesta Convergència que –en alguns casos– dóna suport a l’Associació de Municipis per la Independència... va acabar defensant, en l’últim ple a Girona, juntament amb el PP i el PSC, una monarquia espanyolista, caduca, esquitxada per casos de corrupció, hereva del franquisme, cara, decadent i patètica.

No sé vostè; però, com a mínim en aquest cas, jo estic plenament convençut que la moció de la CUP i RCat, de la qual vostè, senyor Ribas, va fer burla i escarni en el ple, està molt més en sintonia amb el que pensen una majoria de gironins i de catalans, que no pas el que van acabar fent vostès: tornar a votar al costat d’un partit anticatalà com el Partit Popular, en aquest cas a favor dels borbons. Quina vergonya!]]> <![CDATA[Música per escriure]]> http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1378/musica-per-escriure http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1378/musica-per-escriure Wed, 25 Apr 2012 08:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1378/musica-per-escriure Hi ha escriptors com Jonathan Franzen que es tanquen a l’habitació a les fosques, barren porta i finestres, es posen cotó fluix a les orelles i amenacen amb disparar trets a qualsevol que s’hi acosti. Després llegeixes “Llibertat” i veus que, evidentment, un llibre com aquest no es pot escriure al pàrquing de Pont Aeri. Necessites certa calma espiritual per crear una obra d’unes proporcions tan èpiques.
A l’hora d’escriure i, més concretament, a l’hora d’escriure ficció, hi ha tres elements que són innegociables per tal que la tasca pugui arribar a bon port: calma, solitud i disciplina. No estic descobrint res nou. Per escriure cal que hi hagi quietud. No es pot escriure amb distraccions externes. Crear a partir de la teva imaginació, requereix establir un diàleg amb el teu cervell (aquest vell desconegut) i, per fer-ho, cal que hi hagi un determinat ambient zen.
Evidentment, s’ha d’escriure sol. No dic que hom s’hagi d’enfilar al Mont Perdut amb un pergamí i una ploma d’oca per escriure la gran novel·la catalana, però si que és important que ningú destorbi aquesta serenor que hem aconseguit assolir.
La disciplina és necessària per crear. Hi ha gent que necessita generar una dinàmica japonesa d’aquelles de seure vuit hores al dia davant de l’ordinador i n’hi ha que només s’hi asseuen quan ja han ordenat totes les idees dins el cap o la llibreta. L’únic que importa és que respectis l’hora que t’has marcat per començar. Quan ja no et quedin idees o se’t talli la circulació de les cames, agafa el cotxe i marxa de casa a emborratxar-te i a córrer aventures i oblida’t de tot.
A això, evidentment, cal sumar-li el saber escriure i el voler explicar alguna cosa. Però d’aquests temes ja en parlaré un altre dia.

Reprenent el tema amb el que començava, crec que el silenci és negociable. Es pot escriure amb música. La màgia de l’Spotify o iTunes ha fet que qualsevol garrulo tingui accés a música meravellosa sense haver de gastar-se (pràcticament) ni un duro.
Hi ha gustos per a tot, però jo necessito música que no em violi les orelles mentre escric. Quan vaig en cotxe m’agrada escoltar Pantera, la Rollins Band o Stevie Ray Vaughan, però són poc amics de l’home que escriu.
Tampoc m’agrada escriure amb música d’ascensor. La música t’ha d’arribar, encara que sigui subconscientment. Hi ha un disc excel·lent que es diu True Love Waits, de Christopher O’Riley. Són tot versions de Radiohead tocades a piano. Potser és la única manera de versionar Radiohead sense pervertir totalment l’original: fer-ho des del respecte i des d’una comprensió total, fins i tot acadèmica, dels temes.
Un altre disc perfecte: From left to right, de Bill Evans. El tio fa plorar el Rhodes. És una meravella. Passa de puntetes sobre les cançons, gairebé fusionant-les. Però no tot el que és piano funciona: Chopin és massa intens i els Peterson i Monk requereixen dedicació exclusiva. Gould tocant Bach és perfecte per tot moment, però no us passeu de pretensiosos; no abusem. Es tracta de trobar un equilibri. I cadascú té el seu.

Hi ha gent que escriurà grans llibres amb el Chaos A.D. de Sepultura de fons. Hi ha persones que poden escriure escoltant Aphex Twin o Alice in Chains i hi ha persones que no. No té res a veure amb que gaudeixin o no d’aquella música en altres àmbits. Jo adoro King Crimson, però no puc escriure si me’ls poso de fons. En canvi, podria posar-me hores de Robert Fripp en solitari i ni adonar-me que s’ha acabat el disc.
Ara mateix estic escoltant The Jealous Kind, la versió de Ray Charles. El que escric no em demana massa concentració –a més, vaig borratxo i el Barça acaba d’empatar amb el Chelsea– i m’ho puc permetre. La cançó és extraordinària, tot i el seu inici de BSO de peli porno i els sospitosos licks de guitarra. Tot i això, dic, la cançó és deliciosa. Requereix que t’aturis per sentir com canta el malparit d’en Ray. Hi ha un moment, EL MOMENT, quan diu: “Why must you hurt me so / I can't stand it no more, I'm tryin' / So please, I can't control these tears in my eyes / Yes, I'm The Jealous Kind”.
En aquest moment has de parar. Potser fins i tot és un d’aquells instants del dia en què quelcom requereix la teva atenció absoluta. Has de deixar-ho tot i dedicar la teva patètica ment a apreciar les obres d’art que et passen pels morros mentre tu estàs fent el mico. Potser ens convindria fer-ho més sovint.

]]> <![CDATA[El Clàssic i Gol Televisión]]> http://blogs.aragirona.cat/marc-estarriola/blog/1377/el-classic-i-gol-television http://blogs.aragirona.cat/marc-estarriola/blog/1377/el-classic-i-gol-television Sun, 22 Apr 2012 13:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/marc-estarriola/blog/1377/el-classic-i-gol-television És cert, em considero una persona molt visceral que sovint es deixa portar per impulsos. Ahir, just després de la finalització del Barça - R. Madrid, vaig decidir tramitar la meva baixa a Gol Televisión. El motiu és ben simple: la Lliga ja té un clar vencedor i no necessito veure més partits. De la mateixa manera, l'únic que em crida l'atenció és la Champions League, que Gol Televisión no retransmet i puc veure tranquil·lament en obert. No només això, l'arribada de l'estiu està molt a prop i tampoc es juguen partits en aquella època de l'any.

Així doncs, quina va ser la meva sorpresa al veure ahir que el web de la cadena havia "petat". No era possible entrar i aquest matí a les 12 del migdia encara no funcionava. La compta de Twitter oficial de Gol Televisión no ha publicat cap informació al respecte, malgrat un usuari els pregunta directament si tenen problemes tècnics. Des de GolT només s'encarreguen d'anunciar la repetició del partit d'ahir i fan cas omís a la pregunta de l'usuari abonat.

Tot plegat és molt sospitós i segurament la reflexió que ahir a la nit em vaig fer, molts altres també s'ho van plantejar. És possible que l'equip de màrqueting i els directius decidissin "apagar" la pàgina web temporalment per evitar una tramitació monumental de baixes? Reconec que l'any passat també volia treure'm el GolT després d'un lamentable partit del Barça però em vaig refredar per finalment acabar oblidant-me.

Aquesta vegada no passarà el mateix, per molt que vulguin deixar el web inoperable. He dit!]]> <![CDATA[El rei de la puta selva]]> http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1376/el-rei-de-la-puta-selva http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1376/el-rei-de-la-puta-selva Tue, 17 Apr 2012 02:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1376/el-rei-de-la-puta-selva El tema no és que el rei mati elefants. El tema és saber quines barrabassades ha fet aquest fill de la gran puta sense que ens n’assabentem. Perquè –deixeu-vos de tonteries– la informació que ens arriba nosaltres, la última merda de la piràmide social, són els rumors més barroers i primaris; l’engruna de la veritat. Avui en dia qualsevol subnormal amb la carrera de periodisme es pensa que pot anar a pescar exclusives als restaurants de la Bonanova i ser el nou Julian Assange. Confidencials digitals, twitters de paparazzi o “m’ho ha confirmat un amic de Facebook de Rafa Mora”. Aneu a prendre pel cul amb el vostre periodisme de pati d’escola de maricons.

Però aquest és un tema pel que no cal discutir. En aquest món hi ha dos tipus de persones (sempre he volgut escriure una frase que comenci amb aquesta merda): els que saben que viuen enganyats i els que no ho saben. No cal donar-hi més voltes. No cal plorar. Ja és tard. Tampoc és que s’hagin de fer les coses a la babalà: si sortim al carrer amb les guillotines per carregar-nos el rei, només solucionem una part dels problemes. Caldria sortir amb napalm i paper de vidre si volem exterminar fins l’últim rastre de corrupció de la nostra societat. Perquè és una tasca que s’ha de fer a la valenta i pel broc gros. No valen mitges tintes.

No és país per vells monarques. No volem un rei que mati elefants a trets. Volem un rei que els mati a ganivetades: amb el punyal a les dents i saltant des d’una palmera sobre el paquiderm de torn. Això és un sobirà pel qual jo em deixaria els ous al camp de batalla. Què ens ofereix la monarquia espanyola? Un senyor ja molt gran i atrotinat, una autèntica relíquia de temps pretèrits. No demano que ens el canviïn per un de nou. Simplement que el llencin al mar, que enderroquin la Zarzuela i hi construeixin un skate park que s’ompli de punkis borratxos a les nits. No crec que la societat notés el canvi. Bé, si: ens costaria menys diners mantenir aquesta Casa Reial. 


]]> <![CDATA[Competitivitat i romanços]]> http://blogs.aragirona.cat/josep-mones/blog/1375/competitivitat-i-romancos http://blogs.aragirona.cat/josep-mones/blog/1375/competitivitat-i-romancos Mon, 16 Apr 2012 02:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/josep-mones/blog/1375/competitivitat-i-romancos Tots hem sentit aquesta cançó. La competitivitat, per a un equip de futbol, és ser capaç de guanyar als seus rivals. Per l'economia d'un país, és que les seves empreses tinguin capacitat de vendre els seus productes i serveis a l'estranger i dins les seves fronteres.
 
Tots hem sentit aquesta cançó. L'estat espanyol - la novena economia del món per PIB al 2008, la dotzena al 2011 - és al lloc 36 del rànquing de competitivitat que publica el Fòrum Econòmic Mundial. Entre el caribeny Puerto Rico i el Regne de Bahrain, immers encara en la seva primavera àrab. Atenció, menys de 10 anys abans, al 2002, era al lloc 22.
 
Tots hem sentit aquesta cançó. La competitivitat és la qüestió fonamental que ens ha de permetre sortir de la crisi econòmica. Hi està tothom d'acord. Ho afirmen les patronals i els sindicats, els socialdemòcrates, els liberals i els conservadors. Fa molts anys que cantem el canvi del model productiu. L'estrofa és ben senzilla. Hem passat un bon grapat d'anys consumint molt a base d'acumular deutes. Aquests deutes s'han fet tant grans que ja no ens volen deixar més diners. Si no ens presten diners per consumir, consumim menys (la demanda interna cau). En conseqüència, les empreses van pitjor i acomiaden treballadors, o bé tanquen i acomiaden treballadors. I què podem fer si no podem vendre a casa nostra? Vendre fora. I què necessitem per exportar més? Primer, intentar-ho més i, a la vegada, millorar la nostra competitivitat. Productes millors, diferents i més barats.
 
Diu Michael Porter, gurú de gurús, que millorar la competitivitat és una marató, no un esprint. Es fa amb més productivitat, més flexibilitat, més R+D+i, més educació, millor regulació, millor finançament a les empreses, millors infraestructures (pensades amb racionalitat) i un munt de petites coses més. Si tot això no es fa, la realitat és tossuda i obliga a assolir-la amb mètodes més dràstics com devaluar la moneda - si l'estat té moneda pròpia - o reduir els costos laborals: abaratint la Seguretat Social o els sous. Si tot això tampoc es fa, la reducció de costos laborals s'acaba fent acomiadant treballadors. O les empreses han de tancar. Tots hem sentit aquesta cançó.
 
No obstant, per alguns que canten, aquesta cançó són romanços. Eren romanços per a Zapatero, que va dedicar 55.000 milions d'euros, el marge econòmic que tenia l'estat espanyol, a fer despesa inútil que no millora la competitivitat. Torno a repetir: 55.000 milions d'euros (compareu-ho amb "recorte más grande de la historia de España" de Rajoy: 27.000 milions als pressupostos i 10.000 en educació i sanitat retallats a corre-cuita la setmana següent). Zapatero no només no va invertir en competitivitat, tampoc va fer reformes importants.
 
També són romanços per a Rajoy. La cançó de la competitivitat de vegades costa de sentir amb el soroll de la prima de risc, de no poder pagar el deute, de l'austeritat o fallida. Però no són incompatibles. No obstant, només a aquesta urgència s'ha dedicat Rajoy. Ha fet, a mitges, una reforma laboral necessària, sí, però poca cosa més i molt en canvi en direcció contrària. Ha encarit els costos laborals, apujant l'IRPF, en comptes d'utilitzar l'IVA per augmentar ingressos. Ha escapçat el R+D+i als Pressupostos Generals de l'Estat. O ha prioritzat invertir en AVE a Galícia i a Extremadura abans que en fer circular trens de mercaderies del Mediterrani cap a Europa.
 
La setmana passada el Observatorio Económico del BBVA va publicar un informe que anunciava cofoi: "Espanya recupera productivitat i competitivitat més ràpidament que la resta d'economies de la zona euro". Romancers, ells que tampoc han fet reformes als seus balanços, ho diuen interessats en mostrar una solvència de l'estat espanyol que no veu ningú més enllà de la frontera. Són bones notícies però no caiguem en l'autoengany. És cert que les exportacions s'han recuperat al nivell pre-crisi, sort en tenim perquè encara les haurem d'incrementar molt més. No obstant, la trista realitat és que aquesta millora de la competitivitat respecte l'any passat no és producte de l'encert de cap política i s'ha fet de la manera més dolorosa possible, pel "mètode dràstic" explicat anteriorment. A l'informe no hi surt cap vegada la paraula "paro" però en aquesta competitivitat hi tenen molt a veure els 5.273.600 aturats que hi havia al gener segons la Encuesta de Población Activa.
 
Als romancers més els valdria que es comencessin a creure la cançó que canten. Que tinguin més valentia i que no deixin més les coses per l'endemà. La competitivitat la podem composar de mica en mica com si fos un espiritual negre. Serà dur però ho podem fer. Sinó sonarà a rèquiem i l'anomenaran "inevitable". Primera estrofa, un munt més d'aturats, molts més encara. Segona estrofa, als aturats se'ls acaba la prestació. Tercera estrofa, els sous baixen dràsticament i reduïm el nivell de vida. Un 22.85% potser, com la taxa d'atur?
 
 
 
 
 
 
]]> <![CDATA[Ni viable ni raonable]]> http://blogs.aragirona.cat/toni-strubell/blog/1374/ni-viable-ni-raonable http://blogs.aragirona.cat/toni-strubell/blog/1374/ni-viable-ni-raonable Thu, 12 Apr 2012 13:00:00 +0200 http://blogs.aragirona.cat/toni-strubell/blog/1374/ni-viable-ni-raonable Un vice-President del Parlament Europeu, el Sr. Miguel Ángel Martínez, ens acaba d’anunciar que no veu "ni viable ni raonable" d’autoritzar l'ús de la llengua catalana a la màxima cambra europea. Contràriament al que es podria pensar, el Sr. Martínez no és un dirigent del PP sinó un eurodiputat del grup socialista per Castella-La Manxa. És clar, no considera poc raonable l’ús de la seva llengua, sinó de la nostra, naturalment, Amb aquest enèsim exemple d’intolerància i catalanofòbia, els gironins tenim un nou argument per confirmar la nostra incompatibilitat amb el pensament polític espanyol i, en definitiva, amb el projecte polític d’Espanya.

Vist des de Girona, crida l’atenció que sigui precisament aquest senyor que ens hagi d’alliçonar sobre allò que “no és viable” i allò que “no és raonable”. No és precisament de les persones més indicades per emetre certificats de viabilitat en aquest sentit. Cal tenir en compte que el mes de maig de 2010, Ecologistas en Acción va acusar el Sr. Martinez de ser un dels màxims i més directes responsables del monumental dispendi que va significar la construcció de l’aeroport de Ciudad Real, projecte actualment tutelat pel Banc d’Espanya després de la seva condemna a un concurs de creditors degut a mil.lionaris impagaments a Montreal i a Cajasur. Precisament aquest grup ecologista va considerar “inviable” el faraònic i il·luminat projecte promogut pels socialistes des del govern de Castella la Manxa. Un projecte que, per cert, inicialment havia de dur el nom d’un gran il·luminat: Don Quixot. ¿El van canviar perquè la gent no fes l’associació entre il.luminats del segle XVI i els d’avui?

Efectivament, amb una de les pistes d’aterratge més llargues d’Europa però sense companyies que la vulguin utilitzar avui, l’aeroport de Ciudad Real (ara tancat) és una de les obres més poc “viables” i poc “raonables” que s’hagin construït a l’Estat espanyol en els darrers vint anys. El projecte, de cost 1.100 milions d'euros, inclús va comportar la fallida de la Caja Castilla-La Mancha. No podem oblidar que al Sr. Martinez se l’ha considerat un dels màxims impulsors d’aquest aeroport. Certament, ell va utilitzar la seva influència per convèncer les autoritats europees de la seva idoneïtat en contra dels arguments econòmics, ambientals i de sentit comú que des de la UE inicialment en desaconsellaven la construcció. El Sr. Martinez s’insereix directament en aquella categoria de polítics que l’actual Govern espanyol diu voler penalitzar a través de nova legislació que en persegueixi la irresponsabilitat i la malversació de fons públics en l’exercici del seu càrrec. Ja l’any 2010 el diari francès Le Monde va descriure el projecte com un “escàndol” i una “trista desviació de les finances públiques”.

Amb polítics com el Sr. Martinez, admirador d’Hugo Chavez, no ens hem d’estranyar d’aquest ús maldestre d’adjectius com “raonable” i “viable” en referència a projectes absolutament delirants. Per a ell era raonable que el TGV arribés a Ciudad Real divuit anys abans que a Barcelona. Era viable que Ciudad Real tingués un gegantí aeroport sense passatgers. Era raonable que s’hi fes una aportació de €140M de diners públics, a fons perdut, amb la intenció frustrada de mirar-lo de reanimar. Per a ell sembla que era raonable comprometre Caja Castilla-La Mancha amb un projecte tan desproporcionat com aquest, basat, com està, en el somni delirant de portar dos milions i mig de passatgers/l’any a un aeroport fantasma. Era viable invertir diner públic en projectes faraònics a la Meseta mentre que a Girona se la deixava amb una N-II sense desdoblar i a Catalunya sense connexions ferroviàries al seu principal port.

En vista del que considera viable i racional el Sr. Martínez en el passat, ¿perquè a algú li hauria de resultar avui convincent el que ara considera “inviable” i “poc raonable” aquest senyor? Per exemple, el fet d’emprar el català al Parlament europeu. En vista de la fiabilitat del criteri d’aquest inestable i irresponsable polític, ¿no caldria que consideréssim el seu veredicte contra el català com al millor dels avals per a la seva immediata adopció com a llengua oficial per part de la UE? No és cap deliri apuntar que és l’idioma que emprem a diari set milions i mig d’europeus, tres vegades més que no els viatgers que suposadament havien de visitar el seu aeroport en tot un any. Si algun dia l’eurodiputat Martínez diu que la independència de Catalunya no és “ni viable ni raonable”, també en prendrem bona nota.
 ]]>