<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>http://blogs.aragirona.cat//</link>
	<title>AraGirona.cat</title>
	<description>Blogs AraGirona.cat</description>
	<pubDate>Wed, 01 Feb 2012 19:01:00 +0100</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[la In. Transició barcelonina]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/aleix-clario/blog/1335/la-in-transicio-barcelonina</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/aleix-clario/blog/1335/la-in-transicio-barcelonina</comments>
		<pubDate>Wed, 01 Feb 2012 19:01:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/aleix-clario/blog/1335/la-in-transicio-barcelonina</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Aquest diumenge Barcelona va viure la festa de l’any nou Xinès. Al port vell es van instal•lar paradetes per vendre productes de tot tipus, pintures, fundes per a mòbils i sobretot, menjar. L’any del Drac començava i, sent el major dels déus, no escatimaven en vestits ni despeses; hauria estat digne de veure les festes a Shangai o Pekín.<br /> <br /> Passejant per la façana marítima barcelonina em vaig anar fixant en els nobles edificis que la ornamenten i, sincerament, em vaig sorprendre: la majoria estan coronats per una immensa bandera espanyola, única i exclusivament. És més, al voltant de l’estàtua de Colon, els tres edificis que la rodegen no només tenen exclusivament banderes espanyoles sinó que, a més a més, encara es visualitza amb grans lletres la denominació castellana del nostre país: ‘Cataluña’<br /> <br /> No és qüestió d’entrar en una guerra de banderes, ni tan sols d’idioma, sinó del fons de la qüestió, és a dir, el problema no és tant el continent com el contingut. Que la façana marítima de la capital de Catalunya estigui vestida dels colors ‘Nacionals’ i amb rètols d’una era ja passada em sembla aberrant a dia d’avui. El quadre genèric és una imatge dantesca i poc apropiada per a la ciutat comtal, sobretot perquè, entre d’altres coses, dóna la imatge que aquells edificis són una espècie d’ambaixada estrangera.<br /> <br /> La llei és d’obligat compliment per a tothom, tal i com es sol dir sempre, i de la mateixa manera que un edifici oficial no pot estar sense bandera espanyola, un edifici del govern central no pot pretendre obviar la catalana i la barcelonina; és una qüestió fonamentalment de respecte, però també de compliment de les lleis. A més a més, dotar d’immenses banderes espanyoles tots les edificis mostra una por irracional cap al sentiment nacional català i és una mostra fefaent més que encara no s’ha superat certes etapes de la història.<br /> <br /> Ara que aquests dies estem presenciant com es va produir el ‘miracle’ de la transició espanyola amb els judicis contra Garzón, comença a quedar clar que no feia falta res tant mediàtic per adonar-nos que, en molts sentits, la transició a la democràcia va ser, simplement, una parafernàlia d’obligat compliment per a molts dels implicats.<br /> <br /> El Govern de la Generalitat i el de l’ajuntament de Barcelona especialment, haurien de reclamar a les institucions de l’administració central una rectificació i, sobretot, un canvi en el plantejament en les formes de fer política; l’ocupació va acabar, teòricament, fa molts anys.<br /> <br /> Us recomano de fer-hi un cop d’ull a través del google maps i, si podeu, feu-ho personalment mentre gaudiu d’un tranquil passeig vora el mar de Barcelona.</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[L'element gitano]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1332/lelement-gitano</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1332/lelement-gitano</comments>
		<pubDate>Tue, 31 Jan 2012 10:46:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1332/lelement-gitano</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Amb una visió de futur que ja voldrien els maies, els gitanos van delimitar amb precisió extrema quines eren les bases per a fer front a la vida moderna: viure en harmonia amb l’entorn, per hostil que aquest sigui, i imposar-se a les adversitats de la manera més alegre i despreocupada possible.<br /> <br /> La raça gitana (una raça que ja era antiga quan l’home era un nouvingut al planeta) ha sabut mantenir una puresa ideològica gairebé miraculosa al llarg de la seva existència. El gitano, davant d’una societat que ens controla i ens manipula, davant de l’amenaça globalitzadora, ha tocat les tecles justes per escapar al sistema: viu sense DNI ni adreça fixa. Intenta no tenir possessions al seu nom, ni factures, ni nòmina. L’FBI no té una IP on localitzar un hacker gitano. El gitano respecta unes normes que porta a l’ADN, però no fa cas de lleis arbitràries com les del trànsit, de <strike>la</strike> l'ortografia o el codi penal. En tot cas les adapta a les seves necessitats. El gitano improvisa, perquè sap que és la única manera de no ser esclafat per les rodes de la burocràcia.<br /> <br /> Enmig del dolorós caos diari, entre tanta notícia de cataclisme i desolació, vostè i jo ens posem a plorar mentre fan el telenotícies. El gitano agafa una guitarreta i s’arrenca a cantar un mantra dels seus. Els drames globals ens afecten. Les mentides dels polítics ens posen de mala llet. El gitano és impermeable al negativisme, perquè s’ha adaptat a ell de tal manera que l’ha assimilat. Pur budisme. <br /> <br /> Si l’home és, en essència, lliure, qui som nosaltres per delimitar els marges de la seva autonomia? Com hem arribat a permetre que se’ns cobri per viure en aquest planeta, si el món on vivim no té amo? Algú a qui no veiem, un ens que s’amaga rere institucions i dogmes, ens obliga a ser esclaus d’aranzels imaginaris. Davant de la monstruositat kafkiana del sistema, només ens queda el retorn a allò fonamental. El <em>logos</em> gitano, la filosofia del caçador recol·lector. Un cop de puny a la puta cara del capitalisme. <br /> <br /> Sovint es fa difícil predicar sense l’exemple. Afortunadament, l’exemple és ben a prop nostre. L’element gitano, el component aleatori, el salvatgisme alegre que ens acosta als nostres orígens primigenis: el miracle de l’ordre espontani. El triomf de l’anarcoprimitivisme.<br />  </div> <a href="http://twitter.com/vedellconsagrat" data-show-count="false" class="twitter-follow-button">Follow @vedellconsagrat</a> <script src="http://platform.twitter.com/widgets.js" type="text/javascript"></script>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA['ADIFgust' amb el TAV i 'aTAValats' amb ADIF]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/marti-carreras/blog/1331/adifgust-amb-el-tav-i-atavalats-amb-adif</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/marti-carreras/blog/1331/adifgust-amb-el-tav-i-atavalats-amb-adif</comments>
		<pubDate>Fri, 27 Jan 2012 02:00:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/marti-carreras/blog/1331/adifgust-amb-el-tav-i-atavalats-amb-adif</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Adif proclama a tort i a dret, a tothom que els vulgui escoltar,  que entregaran l'obra del TAV Girona abans del previst.<br /> <br /> Molts gironins, i massa veïns afectats,  pensen que ja ha passat el pitjor.<br /> Però adonar-se que encara queden anys d'obres (tant o més molestes que les d'ara), o, en el pitjor dels casos, anys i panys de NO-res, serà molt dur.<br /> Tant, que no envejo la tasca del polític que, un dia o altre, haurà d'assumir la responsabilitat d'explicar que del tren del "progrés", sobretot ens en quedarà la ferida oberta al bell mig de la ciutat, a les butxaques de tots i a l'orgull dels que es pensaven recordats amb "plaques" i que no els podrem oblidar, de ràbia.<br /> No es perdin el proper Fòrum (espero que sigui aviat) i, si són veïns de Sant Narcís, la propera reunió informativa al barri. (portin paper i llapis, no es perdin detall, facin comptes... i esgarrifin-se!)<br /> <br /> Adif pot dir missa i tothom té dret a deixar-se enganyar. Però ni entregarà l'obra ni ho farà dins de termini. Els trenta-quatre mesos inicials els han superat de llarg (és clar que, quan no s'hi viu aprop, totes les pròrrogues són insignificants), i aquest desembre (si hi arriben) "només" entregaran la "fase I" de tot el projecte ferroviari.  <br /> <br /> Els tècnics d'Adif continuen donant-nos per la menjadora i a Girona ningú sembla tenir cap mecanisme, ni cap intenció, de fer-los creure.  <br /> <br /> A deu mesos vista d'entregar l'obra, ara estant estudiant si hi ha "criteris tècnics" que puguin replantejar de suprimir alguna de les sortides d'emergència... Suprimir? Els criteris tècnics haurien de servir per augmentar les mesures de seguretat, mai per suprimir! (En tot cas, els que suprimeixen són els criteris econòmics!)<br /> <br /> Al desembre Adif entregarà l'estructura, els túnels i la via... l'arquitectura , ascensors, i altres "foteses" formen part d'un projecte "independent" que encara està en estudi... i que pel cap baix podria tardar un any en ser executat!... estació? quina estació?<br /> Ni els edificis ni la urbanització del Parc Central està clara. Adif només l'impermeabilitza i en deixa la meitat tancat al pas de vianants perquè encara està pendent el projecte del convencional. Aquest desembre, amb les obres "acabades",  només recuperem la meitat del Parc Central!  <br /> <br /> I el carrer Oviedo? Al desembre cop de mànega i avall!! potser... depèn de si... l'estació d'autobusos... res home res! Pendents de la fase II i III no es farà cap actuació important fins aleshores... (foteu-vos! Després d'aguantar quatre anys d'obres, els que calgui de NO-RES!)  <br /> <br /> L'Alcalde encara  demana "audiència" a la ministra. El regidor del projecte en dóna la culpa de tot  a "l'antic règim" i els tècnics assumeixen que no tenen cap mecanisme per incidir en cap decisió d'Adif. (Compte que tanta servitud no ens faci esclaus!! ...més! Esclaus), i encara mai ningú ha parlat d'indemnitzacions ni compensacions per a veïns i comerciants afectats. I la incertesa del convencional i les seves afectacions ens condemna als de Sant Narcís a oblidar cap reposició en forma d'equipament o millora... hem estat i serem els cornuts d'aquesta  història!!   <br /> <br /> I tot plegat per a què? Quan algú arribi a la nostra ciutat i baixi a una no-andana d'una no-estació a 30 metres sota terra, estarem promocionant la nostra ciutat?  <br /> <br /> Algüaire, Castelló, Toledo, Mallorca... són aquests ara els referents de la "Girona 10" que ensenyem?  També volem la nostra mega-obra inútil per a més riota dels que volem que ens visitin?<br /> <br /> "Tot pel progrés, però sense el progrés!"</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Tema subnormals]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1330/tema-subnormals</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1330/tema-subnormals</comments>
		<pubDate>Tue, 24 Jan 2012 02:00:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1330/tema-subnormals</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Tot sovint rebo crítiques per emprar de manera alegre el substantiu SUBNORMAL. L’acostumo a fer servir per parlar de pares que parlen als seus fills amb monemes, per referir-me a certs presentadors d’informatius o, més habitualment, per fer referència a polítics de pa sucat amb oli.<br /> <br /> Hi ha gent que s’esparvera quan dius <em>subnormal</em>. Basen el seu discurs en una frase simple i mil vegades repetida: “és una falta de respecte per la gent que té aquesta malaltia”. Aquest tipus de persones, els que defensen que dir subnormal és faltar al respecte a malalts, són gent que no té cap problema amb la gent que diu cretí. Deu ser perquè no coneixen a persones afectades per deficiència de iode. Sigui com sigui, la ignorància fa que atavismes com el significat primigeni de “subnormal” encara ofenguin a la gent. La gent que vetlla perquè es respectin conceptes tan abstractes com <strong>correcció política</strong>. <br /> <br /> La correcció política es deriva de dos altres conceptes prou eteris com són el respecte i la democràcia. Respecte i democràcia. Aquí teniu dos idees per anar-vos fent palles tota la setmana. Us trobareu a gent que esgrimeix aquestes paraules com si fossin atxes purificadores. Respecte per aquí, democràcia per allà. I, mentrestant, mentre aquestes persones no paren de donar pel cul amb el respecte i la democràcia, el sector polític se’ns va follant vius. Des del respecte i la democràcia, això si. <br /> <br /> Subnormal és una paraula que ja ha perdut la seva essència. Igual que <em>fill de puta</em>. Quan et diuen fill de puta realment t’imagines a la teva mare xupant polles per deu euros al carrer Petritxol? No, oi? Doncs calleu, subnormals.<br />  </div> <a href="http://twitter.com/vedellconsagrat" data-show-count="false" class="twitter-follow-button">Follow @vedellconsagrat</a> <script src="http://platform.twitter.com/widgets.js" type="text/javascript"></script>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Fraga, 'pare de la democràcia'?]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/carles-bonaventura/blog/1329/fraga-pare-de-la-democracia</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/carles-bonaventura/blog/1329/fraga-pare-de-la-democracia</comments>
		<pubDate>Mon, 23 Jan 2012 02:00:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/carles-bonaventura/blog/1329/fraga-pare-de-la-democracia</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">L’últim ple de l’Ajuntament de Girona no va poder discutir una moció presentada pel grup de la CUP i Reagrupament per la via d’urgència, arran de la mort de Manuel Fraga, que tenia la intenció que la màxima institució gironina demanés, entre altres coses, que els polítics que havien tingut altes responsabilitats en l’anterior règim, com en aquest cas, paguessin davant la justícia pels crims comesos.<br /> <br /> Però no va ser possible, el vots contraris de CiU i el PP –una parella de fet habitual–, juntament amb l’abstenció dels regidors del PSC, ho van impedir. Ens hauríem de preguntar per què. Quina és la raó que fa que una institució política es negui a tractar aquest tema en un ple quan es tracta d’una qüestió de simple higiene democràtica. La primera resposta que em ve al cap és ben simple: la transició de la dictadura a la democràcia es va fer malament, es va tancar en fals i ara tots plegats en paguem les conseqüències. No es va fer net.<br /> <br /> Als països democràtics, personatges com ara Fraga, individus que van ser malauradament protagonistes de règims totalitaris, acaben els seus dies a la presó o com a mínim absolutament desacreditats i desautoritzats públicament, no moren tranquil·lament al seu llit i envoltats de lloances. Tan sols aquest fet ja deixa ben clar quin és el nivell de qualitat de la democràcia espanyola.<br /> <br /> De tot el que s’ha dit aquests dies sobre aquest individu em quedo amb la simplicitat i contundència de la declaració de Lluís Llach: “Manuel Fraga va ser un feixista.” I és ben bé això. Malgrat tots els compliments i reconeixements que aquests dies ha rebut aquest destacat espanyolista totalitari, fins i tot per part de destacats líders polítics catalans, el senyor Fraga no va ser cap “pare de la democràcia”. Només faltaria. No insultem la memòria de tots aquells que van morir o que van ser represaliats pel fet de defensar les llibertats democràtiques quan Fraga i d’altres com ell estaven al servei del dictador i executaven les seves ordres amb total devoció i diligència. <br /> <br /> Fraga va ser un fill de la dictadura franquista i sempre va actuar com a tal; durant la dictadura, durant la transició i també després, fins a l’últim dia de la seva vida. I això no ens ho inventem. Ho va deixar ell ben clar a través de les seves declaracions, en què sempre va defensar l’ocupació militar de Catalunya, la negació del nostre dret a decidir i la defensa de l’article vuitè de la Constitució Espanyola, que diu que l’exèrcit té l’obligació de defensar la integritat territorial de l’Estat.<br /> <br /> Com tothom pot veure, tot un “demòcrata”, sí senyor. Fins i tot aquells que destaquen el seu paper en el pas de la dictadura a la democràcia s’equivoquen. Durant la Transició, el senyor Fraga, com a representant d’Alianza Popular (AP), no estava en el bàndol dels defensors de la democràcia i les llibertats, era dels que defensaven les posicions del règim franquista. No ens equivoquem, a ell, a d’altres com ell, a l’exèrcit espanyol i a determinats poders fàctics devem alguns dels articles més reaccionaris de la Constitució Espanyola, sobretot aquells que sacralitzen la unitat de l’Estat, “la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles”.<br /> <br /> En conclusió, i tot i obviar en aquest text, per no allargar-me, alguns dels capítols repressors més execrables d’aquest personatge, com ara els fets de Vitòria, cal que es posin les coses al seu lloc i, en aquest sentit, cal que es posi fre a aquest intent de determinats poders politicomediàtics, espanyols però també catalans, per convertir Manuel Fraga Iribarne en un demòcrata modèlic, en una mena d’artífex de la Transició. I en aquest sentit és important que les institucions catalanes, i entre aquestes l’Ajuntament de Girona, no siguin còmplices, encara que sigui amb el seu silenci, d’aquest procés de desmemòria històrica al qual ens volen sotmetre. Com he dit abans, el senyor Fraga no ha estat cap pare de la democràcia, sinó un fill de la dictadura franquista, i com a tal cal que passi a la història.<br /> <br /> En el pròxim ple tornarem a presentar la mateixa moció, aquesta vegada no per la via d’urgència, perquè entenem que cal que l’Ajuntament de Girona voti a favor de la llibertat i de la justícia, i sobretot, a favor que personatges com Fraga siguin condemnats per la història.</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Records d'una nena de Cambodja]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/nuria-auguet/blog/1328/records-duna-nena-de-cambodja</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/nuria-auguet/blog/1328/records-duna-nena-de-cambodja</comments>
		<pubDate>Sat, 21 Jan 2012 06:16:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/nuria-auguet/blog/1328/records-duna-nena-de-cambodja</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Fa cinc anys una amiga em va regalar un Llibre titulat Records d'una nena de Cambodja. El vaig llegir llavors i l’he tornat a llegir ara. Una historia que no m’ha  deixat indiferent i m’ha despertat molts sentiments. A l’anar passant les pagines eren mes les ganes de continuar llegint, descobrint la terrible historia de l’autora Loung Ung. Aquesta tenia 5 anys quan va començar tot.  Una nena alegra i extrovertida que vivia a Phnom Phen amb la seva família de classe acomodada i disfrutava com qualsevol  nena de la seva edat dels petits plaers de la vida, jugant amb els amics, i compartint moments amb tots els seus. Malgrat tot, la seva vida va fer un gir inesperat l’abril del 1975 quan els Kmers Vermells van ocupar  el país  a fi d’acabar amb qualsevol canvi de modernitat.  Des de llavors, Lung i tota la seva família es van veure fugint sense parar a fi d’aconseguir sobreviure cosa que  no va ser possible  per els seus pares i alguns germans. El Regim de terror imposat per Pol Plot es va dedicar a exterminar la població en un dels majors genocidis de la historia.<br /> <br /> Malgrat ser convertida en nena soldat, Ung va seguir endavant i va aconseguir fugir als Estats Units on va trobar asil com a refugiada.<br /> <br /> Records d'una nena de Cambodja, és alguna cosa més que un llibre autobiogràfic. És la veu de les persones que no van poder donar testimoni del genocidi cambodjà. I al mateix temps, un recorregut per la mort i un descobriment de la vida. <br /> <br /> A mesura que anava llegint,  em venien ganes de veure amb els meus propis ulls on va passar tot, conèixer el País de Cambodja, un país desconegut per a molts.  Tot va començar a la ciutat de Phnom Phen continuant arreu d;aquest país del Sud Est asiàtic tot arribant a Vietnam, on Ung es va desplaçar a fi d’aconseguir sobreviure la terrible situació que el seu país vivia. <br /> <br /> Vull viatjar, vull conèixer diferents indrets, diferents cultures, veure el mon amb els meus propis ulls i apreciar petits detalls. Ara estic a Beijing i tinc un mes de vacances. Aquest llibre ha estat la clau de la meva elecció a l’hora d’escollir destí per el meu següent viatge a la vegada també que un programa emes a TV3 sobre el Festival de Gel de Harbin, al Nord de la Xina. Així es que si tot surt com tinc planejat, el dia 21 de gener començo aquesta nova aventura asiàtica,  començant per Harbin, continuant per Cambodja, Malàisia (on tinc previst trobar-me amb uns amics) i acabant al Vietnam, a l’igual que el llibre de Records d’una Nena de Cambodja.</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Inversió a Catalunya: qüestió de seguretat]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/pere-macias/blog/1325/inversio-a-catalunya-questio-de-seguretat</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/pere-macias/blog/1325/inversio-a-catalunya-questio-de-seguretat</comments>
		<pubDate>Sat, 21 Jan 2012 02:00:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/pere-macias/blog/1325/inversio-a-catalunya-questio-de-seguretat</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">La manca de sensibilitat i inversió del Govern central a Catalunya en matèria ferroviària ja no és una qüestió política, ni una qüestió d'igualtat de tracte. Accidents com el de dijous, en que per enèsima vegada dos trens van xocar a l'estació del Clot-Aragó, ens demostren que aquesta manca d'atenció del Ministeri de Foment i Adif envers Catalunya és una qüestió de seguretat. Seguretat dels usuaris i dels treballadors, però també de les instal·lacions, que per culpa d'un accident d'aquestes característiques, es veuen afectades obligant a canviar el recorregut de diferents línies i, de retruc, els hàbits de milers de persones.<br /> <br /> Fa anys que, des de Convergència i Unió, demanem a Adif, Renfe i al Ministeri que prestin més atenció a les moltes deficiències que pateix Catalunya a nivell ferroviari. No pot ser que, cada vegada que plou un xic més del normal, moltes línies quedin inutilitzades. Que algunes estacions, sobretot les de pobles i municipis més xics, estiguin totalment en desús i desmantellades. Que alguns trens, siguin comparativament amb els d'altres punts de la resta de l'estat, molt més vells i amb menys prestacions.<br /> <br /> Hem passat uns anys invertint molt en grans línies d'Alta Velocitat, per portar nou passatgers fins a Toledo. Amb preus de licitació desorbitats. Tot plegat per acontentar uns quants votants. En canvi, en aquelles línies que més s'utilitzen, les que fan servir cada dia centenars i milers de persones per anar de casa a la feina o a la universitat, no s'hi ha fet res. O ben poc.<br /> <br /> Estem en un moment en el que la mobilitat sostenible ha de jugar un rol més important, afavorint l'ús del transport públic en detriment del vehicle privat. Bones intencions, que es contraposen amb el servei que presta RENFE, la companyia adjudicatària del servei ferroviari.<br /> <br /> Ara, que les condicions econòmiques no permeten fer grans infraestructures, pensem que el ministeri de Foment ha d'invertir més en solventar aquells petits problemes que diàriament afecten a un gran nombre de persones. Canvis per exemple en la senyalització a les vies, com ja s'ha experimentat a Madrid amb ERMTS que permeten una major seguretat o fiabilitat als maquinistes, o la millora d'alguns trams, són inversions relativament barates en comparació amb la construcció d'una línia d'AVE i ens permeten continuar teixint el país d'un sistema de transport ràpid, fiable i sostenible.</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La crisi de la premsa escrita]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/pau-canaleta/blog/1324/la-crisi-de-la-premsa-escrita</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/pau-canaleta/blog/1324/la-crisi-de-la-premsa-escrita</comments>
		<pubDate>Tue, 17 Jan 2012 14:16:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/pau-canaleta/blog/1324/la-crisi-de-la-premsa-escrita</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Molt he reflexionat aquests díes sobre la crisi que afecta als mitjans de comunicació i a la premsa escrita, en particular. Per veure la magnitut de la tragèdia, podeu veure el <a target="_blank" href="http://maps.google.com/maps/ms?msid=205582108846527783786.0004b2cdf1931cb8cf6d3&msa=0">mapa</a> que n’ha fet la periodista Txell Costa.<br /> <br /> És cert, que aquest no és una crisi dels mitjans sinó que hi conflueixen dues crisis: la conjuntural i general, que és especialment dura pels mitjans ja que ha fet reduïr dràsticament els ingressos publicitaris i l’estructural del mitjà escrit, que ha quedat fora de joc amb la transformació que ha suposat internet a les nostres vides. Tot és instantani, tot passa, i això, a la premsa escrita la deixa totalment desubicada.<br /> <br /> Si a això hi afegim que el públic s’ha reduït per el canvi d’hàbits de les noves generacions i per l’aparició de noves capçaleres, el paisatge és doncs, bastant dur.<br /> <br /> Un panorama dramàtic per a moltes capçaleres, que no troben la manera de plantar cara i poder ensortir-s’en.<br /> <br /> Segons el meu punt de vista, el punt de vista d’un mer lector, dos són els camins que qualsevol diari ha de portar a terme si el que vol és posicionar-se i aconseguir guanyar la partida a la crisi del mitjà:<br /> <br /> - <strong>Especialitzar-se</strong>. La premsa generalista no sobreviurà d’una manera tant generalitzada. Segurament, quedaran tres o quatre capçaleres generalistes, però la resta s’haurà d’especialitzar, haurà de buscar el seu públic concret. Fidel i convençut. Un públic que trobi en les seves pàgines allò que no troba en altres diaris. La segmentació pot ser de molts àmbits: territorial -la proximitat torna, si és que mai se n’ha anat- sectorial, per per estils, etc. Cada mitjà haurà de renunciar a bona part del seu públic potencial i centrar-se en un públic concret. Haurà de mimar-lo, cuidar-lo.<br /> <br /> - <strong>Relatar</strong>. La imediatesa que genera internet i els canvi d’hàbits que suposa ha fet que les notícies siguin efímeres, que es cremin molt ràpidament i que els esdeveniments es succeeixin a gran velocitat. Davant d’això, la premsa escrita està tocada de mort.<br /> I com port competir? a través de millorar els continguts. D’oblidar-se d’allò en que no pot competir -les notícies generals- i centrar-se en allò que la fa diferent i valorada: les notícies pròpies i l’opinió.<br /> <br /> N’hi ha prou? No. Cal un pas més. Cal donar més al lector, cal contextualitzar ela canvis que es produeixen en un món a velocitat de vertígen. Cal relatar. Cal explicar històries treballades que ens ajudin a entendre per què passa el que passa.<br /> Alguns mitjans ho han entès i treballen en aquesta direcció: el suplement Sábado o Domínical d’El País o abans El Mundo han entès cap on van els trets.<br /> Cal que els mitjans contextualitzin a través d’històries, de petits reportatges que ens ajudin a entendre el que passa. Ja no és important saber-ho tot, cal saber-ho millor, diferent. Posaré un exemple local. Els mitjans gironins, per exemple, a més d’explicar les notícies sobre Caixa de Girona, hauríen de narrar què va passar amb Caixa Girona, què fan ara els seus protagonistes. O en el cas del Girona FC, qui són els que mouen els club, ara? Com s’ha arribat fins aquí? i centrar-se en personatges i moments. Aquestes històries a través de personatges o fets concrets, les poden fer tranquil·lament, els mateixos redactors que han seguit els esdeveniments i ho coneixen plenament. El mateix es pot fer en clau nacional i internacional.<br /> <br /> Pel que fa a la crisi publicitària, jo només veig possible un reajustament dels preus per tal que el cost i el retorn estiguin més equilibrats. A més, buscar fòrmules més imaginatives que lliguin el paper amb l’exterior.<br /> <br /> És una reflexió en veu alta, sobre un mitjà que aprecio i del que voldria que tingués un futur molt millor.</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[L'espurna]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1323/lespurna</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1323/lespurna</comments>
		<pubDate>Tue, 17 Jan 2012 02:00:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1323/lespurna</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Per una banda tenim un marroquí que neix o arriba a Catalunya, es preocupa i s’interessa per les tradicions catalans i aprèn català. Per una altra banda el polític nascut a Barcelona que acaba de President o de conseller i que ens promet llibertat i autodeterminació i després ens ven a Espanya. Qui és més català dels dos? No és qüestió de més o menys. N’hi ha un que és català. L’altre no. Un ha entès el que significa tenir una identitat (l’accepti com a pròpia o no). L’altre empra un sentiment identitari per lucrar-se, donar-se banys de masses, o assolir qualsevol que sigui el seu fosc objectiu. Són dos personatges al·legòrics. No hi doneu més voltes. <br /> <br /> Hi ha una pregunta terrible que et poden fer en qualsevol moment: Què estàs fent per Catalunya? Hi ha gent que ensenya dansa barroca, n’hi ha que donen classes de català, un altre és cap de colla, l’altre traductor, n’hi ha que fan articles sobre literatura, n’hi ha que funden revistes d’història. Hi ha valents que organitzen caravanes per la Nació Catalana, manifestacions, jornades, que toquen la gralla, que tenen l’estelada penjada tot l’any al balcó de casa, que s’adrecen als cambrers en català. Tots aquests fan alguna cosa pel seu país. En aquest cas concret, Catalunya.<br /> <br /> Hi ha dos tipus de persones que no deixen avançar Catalunya. Uns són els conformistes, els que somien des de petits ser funcionaris i tenir <strong>Gol TV </strong>a casa i que no els toquin els seus sous de mil dos-cents euros. Els altres són els que, asseguts davant d’un ordinador es dediquen a titllar de botifler al <strong>Gerard Quintana</strong> de torn o a demanar a figures prominents de la cultura catalana que facin alguna cosa, que moguin el cul, mentre la seva aportació al progrés del país és entrar a comentar notícies a l’<strong>avui.cat</strong> emparats per l’anonimat. Aquesta classe de gent és un llast per als que volem que això avanci. No aporten res. Desenvolupen una apatia i una desídia patològica. I contagiosa. <br /> <br /> El problema és que cada vegada n’hi ha més, d’aquests. Les condicions socials i econòmiques afavoreixen aquestes dues races. No podem culpar a ningú per voler sobreviure en aquest cruel món. És difícil demanar a un pobre home que treballa dotze hores al dia i que l’únic que vol és seure al sofà i mirar el barça, que faci alguna cosa per lluitar contra el sistema que l’escanya. La vida, per a aquest senyor en concret, consisteix en una jornada laboral, dinar, sopar, jugar amb els seus fills i, els caps de setmana, veure el futbol i fotre’s un parell de cerveses. Quina vida és aquesta? Una vida de merda, òbviament. De persones com aquestes n’hi ha cada cop més. Als nostres polítics els interessa aquesta gent. Són els seus votants. Són gent a qui els està bé tot. Ja han perdut l’esperit crític i, si el tenen, l’empren per criticar els que proposen canvis. <br /> <br /> Queda un pòsit de gent, però, -un reducte de bojos irreductibles- que encara tenen fe en un canvi. Però tota aquesta gent, com vostè i com jo, necessiten una espurna per fer el pas definitiu. Potser aquest pas no és més que treure els diners del banc i guardar-los en un calaix a casa. O no anar a votar. O cremar la bandera espanyola que hi ha a l’ajuntament del poble. L’important no és l’incendi, sinó l’espurna.   <br /> <br /> L’espurna apareix on menys t’ho imagines. L’espurna l’encén un dia un pagès de Ribera de Cardós que, fart del robatori al que està sotmès, es declara en insubmissió fiscal i diu que no li surt dels collons pagar més. Al pagès se li suma un altre i un altre i un altre. Al final ningú no paga. Ens hi neguem tots i, per aquelles coses de l’atzar, ensorrem l’economia espanyola. Tranquils, no els passarà res. El món n’està ple, de països en fallida. Grècia està a la ruïna. Diuen. Un amic meu va anar-hi fa poc i diu que segueix allà mateix, que la gent està exactament igual. És un país en fallida, diuen els de <strong>Moody’s</strong> i la Unió Europea. Se l’ha de rescatar. Rescatar de què? De qui? I rescatar a qui? Al país, als banquers, als governants? La mateixa gent que ens ha arruïnat ens demana els nostres patètics estalvis. Com pretenen que ho entenguem? És més: com pretenen que ho acceptem?</div> <br /> <a href="http://twitter.com/vedellconsagrat" data-show-count="false" class="twitter-follow-button">Follow @vedellconsagrat</a> <script src="http://platform.twitter.com/widgets.js" type="text/javascript"></script>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Sota quina bandera?]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1322/sota-quina-bandera</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1322/sota-quina-bandera</comments>
		<pubDate>Tue, 10 Jan 2012 02:00:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1322/sota-quina-bandera</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Sota quina bandera surts al carrer a reivindicar els teus drets? Què collons fas davant del dubte? Si et pares a pensar un instant descobreixes que no ho saps ni tu. Quins ideals surto a defensar? Repassem: vull una Catalunya independent, de forma pacífica, vull que la gent en parli i s’arribi a una entesa. En teoria ha de ser senzill: només s’ha d’explicar el robatori al que estem sotmesos per part d’Espanya. Cal explicar que els polítics catalans no ens defensen davant d’un espoli salvatge. S’ha d’escriure i penjar en cartells gegants que els nostres impostos van a parar a un país misteriós del que no surten, que els tributs que paguem no reverteixen en cap benefici per a nosaltres. En CAP.<br /> <br /> Estem atrapats en una mena de purgatori social. A la part de dalt, polítics i executius que ens tenen la mida presa i es poden permetre el luxe de dir el que vulguin, perquè saben que ja no tenim esma per sortir al carrer a cremar cotxes. <br /> A la part de baix, els fantasmes, la massa marginal: gitanos i immigrants que no obeeixen a les lleis perquè estan fora del sistema o estan en un altre. Persones que no poden fer la declaració trimestral perquè no tenen feina, o treballen en negre o disposen d’alguna subvenció màgica que els de la part del mig desconeixem. No els envejo, per descomptat, però tampoc em fan cap pena. Ja fa temps que vivim al país de <em>maricón el último</em>.<br /> <br /> Quan algú surt a dir que s’han d’apujar impostos o que se n’han d’inventar de nous, els que els paguem som nosaltres. Sempre som nosaltres. Som els vassalls, amb l’agreujant que no tenim ni tan sols un rei que ens defensi.  <br /> <br /> Sota quina bandera surts al carrer a queixar-te d’això? La de la indignació? Quins ideals sortiràs a defensar que siguin prou potents com perquè no els banalitzi el telenotícies del migdia o perquè algun publicista subnormal en faci una paròdia? Quantes causes idiotes mobilitzen a la gent al llarg de l’any? Quantes vegades hauré de veure al gilipolles del Willy Toledo aguantant pancartes i fent vagues de fam pels activistes sahrauís? No podem ser així, nosaltres. Tenim coses més importants per les que queixar-nos. Bé, la veritat és que només d’una: que deixin de prendre’ns el puto pèl.</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Defensem l’escola en català]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/toni-strubell/blog/1321/defensem-lescola-en-catala</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/toni-strubell/blog/1321/defensem-lescola-en-catala</comments>
		<pubDate>Sat, 07 Jan 2012 16:13:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/toni-strubell/blog/1321/defensem-lescola-en-catala</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">¿Què fem per salvar la llengua catalana? ¿Fem parelles lingüístiques, ens apuntem a l’Òmnium, anem a concentracions de Som Escola, firmem per la campanya “Defensem l’Escola en Català”? Tot això serà millor que seguir patint passivament un estat a mig camí entre la ràbia i la incredulitat mentre veiem l’ofensiva que Madrid ens ha muntat en contra del català. Certament, les coses han arribat a un punt crític. Vivim una situació doblement anguniosa perquè la llengua era un objectiu que fa pocs anys pensàvem que teníem al sac i ben lligat. I no és així. La lluita pel català ens planteja grans interrogants després de les sentències del 2010 dels tribunals Constitucional i Suprem contra l’Estatut i la immersió lingüística respectivament. Sentències que han agafat el gruix de la classe política catalana amb el pas canviat  i sense capacitat de reacció a la voluntat de fer reintroduir massivament el castellà com a llengua vehicular. És una ofensiva contra el català que té el seu complement en el desmantellament desvergonyit dels mitjans de comunicació en català al País Valencià i Balears, sense que massa ningú s’hi hagi fixat. Això no és el Tibet...<br /> <br /> Aquesta darrera setmana hem tingut una darrera prova d’aquesta ofensiva a càrrec d’un tribunal de nom tan enganyós com és el de “Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”.  De “Catalunya” és de debò? O és això alguna mena de broma? Em demano on més d’Europa hi ha un tribunal d’un mateix país que actuï contra l’estatus de la llengua pròpia en l’educació? Pregunto, per exemple, si hi ha tribunals a Holanda que maldin, en plena bonança nadalenca, contra el neerlandès a l’escola. ¿N’hi ha de portuguesos que treballin incansablement contra l’escola portuguesa en ple segle XXI? ¿Hi ha tribunals britànics o alemanys que insisteixin en esmicolar trenta anys de consens polític a l’entorn del fet lingüístic i que portin al Contenciós la capacitat de sobreviure del seu propi idioma? Molt em temo que són preguntes de resposta fàcil: no! Perquè, tristament, és només aquí a Catalunya on s’està procedint a l’anorreament d’una llengua europea i del consens que en un dia suscità la seva implementació, a la pràctica, com la llengua vehicular en un país on perillava –i perilla avui- la seva existència. I doncs ¿què hi hem de fer ara? <br /> <br /> Penso que hi ha dues o tres maneres en què podem actuar per fer front a aquesta ofensiva contra la nostra llengua. La primera és clarament política i militant. Apuntem-nos amb entusiasme a la campanya “Defensem l’Escola en Català”. Aquesta iniciativa (http://www.escolaencatala.cat) està mobilitzant prop de 30.000 fedataris en una gran recollida de firmes a favor del manteniment de la immersió en català a les nostres escoles, tal com l’hem coneguda fins avui. Aquestes firmes es presentaran al Parlament de Catalunya, en el seu moment i de la manera més efectiva, i penso que serà un gran èxit. En determinades poblacions de les que tinc notícia (Girona, el Vendrell...) ja en porten molts milers. Potser serà una de les grans sorpreses d’aquest  Sant Jordi. Estic segur que hi haurà una gran resposta a la passivitat relativa que han mostrat els partits autonomistes en aquest tema. Clarament , fins ara han preferit mirar cap a l’altra banda i actuar com si res no passés.   <br /> <br /> Per acabar, penso que hi ha dues coses més que podem fer. En primer lloc, fer de “parelles lingüístiques”, de la mà d’Òmnium Cultural i altres entitats, per ajudar a integrar al català les persones vingudes de fora. També hi ha d’altres campanyes semblants que promouen entitats a tot el territori, algunes d’elles destinades a motivar les actituds i els comportaments lingüístics que els catalanoparlants haurem d’adoptar per mantenir l’ús social de la nostra llengua. Ajudem-los-hi!  <br /> <br /> Però per sobre de tot, crec que entre tots hem de trobar la manera de comunicar als nous catalans què significa per a nosaltres el nostre idioma. Cal demostrar-los que l’estimem amb bogeria i que no entendríem aquesta terra sense la seva presència. Comunicar aquesta vital idea ho podem fer a través dels paral·lelismes emocionals. El català és per a nosaltres una cosa d’alt valor en tots els sentits: sentimental, emotiu, cultural, subliminal... Si ens ho treuen, sofrim i morim. Hem d’explicar que el català no és un substitutiu antipàtic ni una forma de parlar que adoptem per fer la guitza a ningú, com pensen molts espanyols (segons revelen les enquestes d’opinió fetes a Espanya).  Hem de trobar equivalents per trencar les distàncies i els recels perquè les persones vingudes de fora s’hi puguin identificar. El català és per a un català el que és el <em>quejío flamenco</em> per als andalusos, el te de menta per als magrebins, el grup familiar per als gitanos o el so del violí per als romanesos. Si la Wikipedia defineix el quejío flamenco com un element que “expressa l’essència més vertadera del flamenc”, i, doncs, d’un poble, què millor que referir-nos-hi quan vulguem fer entendre a un andalús el que sentim per la nostra llengua. Si García Lorca sentia passió pel català i per Catalunya –com així és– perquè no poden arribar a fer-la sentir als milers d’andalusos que viuen entre nosaltres?  Pur sentiment sense el qual la nostra identitat queda sense esma, la nostra ànima sense alegria i la nostra manera de ser sense tremp. Aquesta via emocional és un recurs que no podem descartar en la lluita pel català, que no se salvarà només amb lleis i política al Parlament, sinó amb actituds i sentiments expressats al carrer. Ànims, que les grans causes sempre acaben guanyant per moltes traves que hi vulguin posar.</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Movistar: Xupeu-me la polla]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1320/movistar-xupeu-me-la-polla</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1320/movistar-xupeu-me-la-polla</comments>
		<pubDate>Tue, 03 Jan 2012 02:00:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/jair-dominguez/blog/1320/movistar-xupeu-me-la-polla</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Els subnormals de Movistar. No passem a individualitzar ni a buscar culpables. Ni publicistes, ni creatius, ni directors de màrqueting. M’és igual el responsable. Centrem-ho en un únic denominador: els subnormals de Movistar. <br /> <br /> La seva última campanya. Ja l’heu vista. Hi apareixen assemblearis, gent de tota condició i edat, en rotllana, parlant i debatent com es va fer arran del 15M. És un homenatge, diuen uns. És una paròdia simpàtica, diuen els altres. Podeu llepar-me els ous. La cosa és la de sempre: convertir el que va ser un fet històric (estarem més o menys d’acord en el missatge, però la importància és la que és) en un pantomima, en una anècdota, en un “agafem això que per a tanta gent és important i convertim-ho en merda”. A força de repetir anuncis d’aquest estil, la idea queda implantada en la massa social. A la gent del carrer no li demanis que recordi discursos i decàlegs. D’aquí cinc anys aquesta colla de mònguers només se’n recordaran del puto anunci de Movistar.<br /> <br /> La idea d’aquest anunci no surt d’una habitació on quatre llicenciats en comunicació audiovisual (i, possiblement, un creatiu argentí) beuen Aquarius i maregen la perdiu. Això són ordres de dalt. Quan veieu que en un mitjà s’està desvirtuant un dogma, una filosofia, una manera de viure, heu de saber que no és un gag nascut de la ment d’un pelacanyes. Hi ha un complex entramat de fills de puta que treballen única i exclusivament perquè la capacitat de decisió humana quedi reduïda a escollir si volem <em>patatas y bebida normal o grande</em>.<br /> <br /> La publicitat és una eina diabòlica. Una arma de control mental que ataca nivells profunds de consciència. S’ha emprat des de fa segles per manipular i condicionar. No hauria de ser legal. S’hauria de fer un referèndum per prohibir-la. Tot molt legal i pacífic. Però quan l’insult és tan bàsic, quan la farsa és tan evident, queden pocs motius per no sortir al carrer a calar foc a l’agència d’on han sortit aquesta merda.</div> <br /> <a href="http://twitter.com/vedellconsagrat" data-show-count="false" class="twitter-follow-button">Follow @vedellconsagrat</a> <script src="http://platform.twitter.com/widgets.js" type="text/javascript"></script>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Sóc empresari, i què?]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/david-marti/blog/1319/soc-empresari-i-que</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/david-marti/blog/1319/soc-empresari-i-que</comments>
		<pubDate>Mon, 02 Jan 2012 20:20:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/david-marti/blog/1319/soc-empresari-i-que</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Farà cosa de dos anys, davant d'un ERO de la SEAT, al Telenotícies de TV3 entrevistaven un treballador que s’havia quedat sense feina per culpa d’aquest expedient. Va decidir capitalitzar l’atur i muntar un petit negoci, una papereria de barri. L’home parlava tot il·lusionat, fent-se el càrrec de la circumstància i emprenent aquesta aventura empresarial.<br /> <br /> Durant el reportatge, el periodista li pregunta com se sent ara que s’ha convertit en un empresari. L’entrevistat fa un petit silenci. Dubta, rumia i li respon: “Jo no en sóc pas, d’empresari”.<br /> <br /> Si voleu, és una anècdota. Però jo penso que és ben significativa. Crec que estem, en general, segrestats per un discurs tàcitament acceptat que les empreses existeixen només per al lucre (legítim, per altra banda) de l'empresari i per aprofitar-se de manera indecent dels treballadors. No faig cap defensa corporativa (jo en sóc, d’empresari) perquè és evident que de males pràctiques n’hi ha arreu i al món de l’empresa tant o més.<br /> <br /> I crec que és més així a casa nostra que no pas a d’altres contrades. Per tant crec que ens ho hem de fer mirar. <br /> <br /> Les empreses, en moltíssims sentits, ocupen un espai central en la societat i són un element bàsic, precisament, en la socialització. A més, són una font de riquesa (i d’impostos, per tant) que cal tenir entre cotons perquè precisament hem de cuidar més que mai les fonts de recursos de cara a mantenir i desenvolupar l'estat del benestar. <br /> <br /> Deu ser per aquest discurs que ens té segrestats que fins i tot el govern més “business friendly” de la història ha de dir, amb la boca petita, no fos cas, que després de liquidar la paga extra dels treballadors públics procurarà que no s’endarrereixin encara més els pagaments a proveïdors. Perquè és clar, les empreses (i més en absència de crèdit) necessiten cobrar les factures per tal de poder liquidar les nòmines dels treballadors, que entenc que també tenen les seves hipoteques, necessitats de vestimenta i alimentació, etc.<br /> <br /> També deu ser per això que s’abusa tant del terme “emprenedor” i tot sovint s’utilitza massa com a sinònim d’empresari. És clar. Un emprenedor és algú amb iniciativa que decideix endegar un projecte empresarial, una petita empresa… Un projecte social, fins i tot. En canvi, un empresari (en allò, no oblidem, que s’ha de convertir un emprenedor per dur a terme el seu propòsit) de seguida el visualitzem amb el barret de copa, el cigar i les butxaques vessant de feixos de bitllets.<br /> <br /> Per cert, confio que la bona iniciativa de la qual ja s’ha sentit a parlar que a les escoles hi haurà alguna mena d’assignatura o continguts d’emprenedoria serà ben pensada i desenvolupada. Per a mi un emprenedor no és només algú que endega un projecte empresarial. Un emprenedor és algú amb una actitud activa davant la vida, amb iniciativa en el camp personal, social i també, perquè no, empresarial. <br /> <br /> Ara està de moda dir que els emprenedors ens faran sortir de la crisi (tant de bo s’hi estigués apostant de debò i sobretot s’hagués fet anys enrera) però tampoc hem de donar a entendre que tothom ha de ser empresari, perquè això, entre d’altres coses, generaria molta frustració. Només faltaria que no hi haguessin d’haver científics, professionals qualificats de qualsevol mena, treballadors manuals, etc. L’emprenedoria és una actitud davant la vida!<br /> <br /> Des d'aquesta humil tribuna, doncs, faig una proclama: Sóc empresari i m’enorgulleixo de tirar endavant aquest projecte, acompanyat del meu soci i d'una bona colla de grans professionals i persones. Apa!<br /> <br /> I per acabar he de fer-vos una confessió. Aquest apunt és fruit d'un bon propòsit d'any nou: mantenir al dia aquest espai a l'<strong>AraGirona</strong>.<br /> <br /> Fins aviat, doncs, espero!</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Barcelona, risc i oportunitat]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/narcis-sastre/blog/1318/barcelona-risc-i-oportunitat</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/narcis-sastre/blog/1318/barcelona-risc-i-oportunitat</comments>
		<pubDate>Mon, 02 Jan 2012 11:35:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/narcis-sastre/blog/1318/barcelona-risc-i-oportunitat</guid>
		<description><![CDATA[<p class="MsoNormal" style="text-align: justify; "><span lang="CA">El pes de la metròpoli pot ser aclaparador. I els gironins i gironines ho sabem molt bé. L’ombra del centralisme, real o imaginari, és allargada i només es veu superada per un localisme que és, a la vegada, revers i aliat del centralisme. Només hi ha una cosa pitjor que el centralisme barceloní i no és altra que el provincianisme gironí, el qual, sempre amarat per un orgull localista d’allò més tossut, no vol ni deixa veure que, per a Girona, la proximitat amb Barcelona és un actiu que s’ha d’aprofitar.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span lang="CA">Fins ara Girona s’ha mirat Barcelona amb molt de recel. Sempre ha estat allà, a 100 quilòmetres de distància, però amb uns tentacles que s’allarguen i fan que cada vegada es vagi aproximant més i més. La distància geogràfica, però, no és pas el més rellevant. El que interessa realment és la distància temporal, la qual va camí d’escurçar-se, amb totes les repercussions que això pot ocasionar. Ara mateix, a l’inici de l’any 2012, el centre de Girona es troba a una distància d’entre una hora i una hora mitja del centre de Barcelona. No és poc, però tampoc és molt. En tot cas, no és un impediment perquè cada dia un bon grapat de gironins i gironines ens desplaçem (sí, jo en sóc un) cap a la capital de Catalunya per treballar. Per contra, és molt menor el nombre d’habitants de Barcelona que es dirigeixen cap a Girona pel mateix motiu. Més enllà del mercat laboral, Barcelona, per la seva condició de metròpoli terciària, atreu a molta gent de Girona degut a la seva àmplia oferta comercial, cultural, d’oci, etc. El paper dels transports i de les infraestructures és clau per definir les relacions de mercat i ara mateix es presenta una pregunta: què passarà quan, a finals d’aquest 2012, entrin en servei els trens regionals d’alta velocitat i la distància temporal entre Girona i Barcelona es redueixi a 35 minuts? És una pregunta que ha sobrevolat l’imaginari gironí durant els darrers temps i que és certament difícil de contestar. A més, està relacionada amb el cost monetari del desplaçament. L’exemple del que ha succeit a d’altres ciutats pot ajudar, però cada context i cada realitat és diferent, també pel que fa a l’àmbit de la política. Un economista del prestigi de Germà Bel, per exemple, en el transcurs d’una <a href="http://www.diaridegirona.cat/economia/2011/01/20/tav-hotels-girona-perdre-pernoctacions/459506.html">entrevista al Diari de Girona</a> afirmava, entre d'altres, que “està absolutament establert a tot arreu del món que el node central en surt beneficiat, perquè xucla activitat”. O sigui, que Girona pot acabar per sucumbir definitivament als embats de la metròpoli barcelonina. Tanmateix, el mateix Bel no és categoric i diu que, en el cas de Girona, la seva proximitat amb Barcelona pot “limitar els seus efectes negatius”. Tanmateix, ha de ser l’impacte del TAV necessàriament negatiu, ja sigui aquest més o menys intens? Certament, la “compressió de la distància” amb Barcelona representa un risc, però és també una oportunitat.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align:justify"><span lang="CA">Arribats a aquest punt, cal apelar a les relacions de connexió, per les quals és possible que determinades ciutats puguin assumir funcions d’un rang d’influència molt més gran que les que el seu tamany podria fer suposar. I aquí un bona política de ciutat, pensada en clau estratègica, és clau. Cal posar sobre la taula tots els actius amb els que compta Girona, que són molts, i convertir-los amb valors de marca, tangibles i intangibles: qualitat de vida, oferta comercial, oferta cultural d’alt nivell, capitalitat regional, gastronomia, existència d’equipaments (com el palau de congressos), patrimoni, innovació empresarial, entorn natural, universitat, aeroport, etc. Aquests valors de marca no han de promocionar-se (interna i externa) de manera aïllada, sinó que cal que, al seu torn, s’associïn als de la potent marca Barcelona, fent visible que a poca distància d’aquesta gran metròpoli coneguda mundialment existeix una petita ciutat que presenta tots els avantatges de la gran ciutat sense els problemes de la gran ciutat (o almenys més moderats. Problemes com la congestió, entre d’altres, bé hi són presents.). És possible que una empresa que vulgui ubicar-se a Barcelona o prop de Barcelona acabi per decidir-se per Girona perquè aquesta darrera està ben connectada amb la primera i perquè presenta avantatges econòmics i ambientals? Precisament, aquest és el repte. El que queda prou clar és que quedar-se de braços plegats esperant no porta enlloc.<br /> <br /> L'arribada de </span>l’alta velocitat ferroviària a Girona pot fer moure moltes coses. La tasca és fer que aquests moviments no signifiquin una reculada de la ciutat a nivell socioeconòmic, sinó que esdevinguin un nou impuls. I no limitat a estimular el mercat de l’habitatge, com es diu en certs entorns. La proximitat amb Barcelona presenta riscs evidents, però també obre la porta a noves oportunitats si som capaços de jugar bé les nostres cartes. La Girona futura és a la cantonada. No perdem el tren.</p> <!–––––EndFragment–––––>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Carta a Alí, primer gironí de l’any]]></title>
		<link>http://blogs.aragirona.cat/toni-strubell/blog/1317/carta-a-ali-primer-gironi-de-lany</link>
		<comments>http://blogs.aragirona.cat/toni-strubell/blog/1317/carta-a-ali-primer-gironi-de-lany</comments>
		<pubDate>Sun, 01 Jan 2012 18:38:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://blogs.aragirona.cat/toni-strubell/blog/1317/carta-a-ali-primer-gironi-de-lany</guid>
		<description><![CDATA[<div style="text-align: justify;">Hola Ali. Benvingut al món i a Catalunya! D'entre tots els països d'Europa, has nascut en un país ben curiós. Un país ben diferent als que veuràs marcats en diferents colors a l'atles escolar que d'aquí uns anys veuràs a l'escola. Diferent perquè no gaudeix de les coses que normalment gaudeixen els països aquells. No sé si la gent que tindràs al teu voltant t'ho faran veure com una anomalia o com la cosa més normal del món, però et criaràs en un país marcat per moltes coses bones, però algunes de menys bones. Per exemple la hipocresia i certa resignació. A l'escola, i potser a la teva família, veuràs que el país té dos idiomes, que segurament et presentaran com els dos idiomes legítims i oficials del país. Aprèn-los els dos (quin remei!), més el dels teus pares i l’anglès, i serà enriquidor, però no creguis en cap moment de la teva vida (si és que les coses no canvien molt) que les dues llengües del país que t’ha vist néixer –Ali- tenen un mateix tracte i les mateixes possibilitats. Catalunya té un idioma d'arrel i tradició, la llengua catalana. És l'idioma que s'ha parlat en aquesta terra nostra durant mil anys. Però ho té tot en contra. Tot. El castellà és l'idioma privilegiat, el que gaudeix de tota una gamma de favors per imposar-se arreu. Quan puguis llegir i caminar, quan t'apropis a un quiosc, veuràs que quasi tot el que s'hi ven és en castellà. Sí, si tens sort, alguna tieta potser et farà subscriptora d'algun còmic en català que algun grup de dibuixants ocurrents i voluntariosos produeix quasi miraculosament. No podràs veure Disney Channel en català, el favorit dels nens i nenes com tu, i com a molt podràs ser sòcia del Club Super 3, si les retallades ho permeten. Aniràs veient (o potser no) que tot el que són avantatges per a un idioma són entrebancs per a l'altre. Si un dia aprens a engegar la ràdio i fas un repàs pel dial a l'àrea de Mollet, sentiràs desenes d'estacions de ràdio en castellà i, entremig, algun en català. Quan et portin al cinema, i l’any 2017 ja tindràs cinc anyets, per cada pel·lícula que puguis veure en català n'hi haurà desenes en castellà. I el més bo és que algú pretendrà dir-te que hi ha igualtat. O fins i tot que el català s'imposa! Aniràs veien que hi ha gent amb un acusat sentit de l'humor, que diuen coses que, com que fan riure, eviten que ens facin plorar que és que hauríem de fer. <br /> <br /> Et diran que a l'actual mil·lenni en què has nascut no hi ha privilegis ni privilegiats. Però n'hi ha la tira. Hi ha un aristòcrata que és el rei d'Espanya. Aquest pot fer el que vulgui. Fa coses que si les fas tu, pagaràs molt car, però que quan les fa ell, encara l'aplaudeixen. Diuen que regna per tots per igual. Però no és cert. Ell regna per als castellans, i per a aquella part dels catalans que ja els va bé això dels privilegis. Potser perquè ells mateixos se'n beneficien. O potser perquè ja tenen el cervell xuclat per tres segles (o més) de dominació castellana a Catalunya. Una dominació que no tothom veu, però que és una gota malaia que no té altra finalitat que la de xuclar-nos el cervell, esprémer tot el que poden de la nostra riquesa i fer que perdem la nostra manera de ser. Als dos anys anteriors al teu naixement, això se'ls ha notat molt. Uns tribunals molt importants a Madrid han dictaminat (pràcticament durant la teva gestació) que els catalans no havíem de tenir poders per regir la nostra vida. Anul·laven i limitaven aquella aparença de poder que ens atorgaven d'altres lleis dels anys 70 i 80. Ara volen que siguem unes províncies qualssevol. Fins i tot, uns anys abans, van fer dir al seu rei que el castellà mai no s'havia imposat a ningú. Així de dolents arriben a ser. Tristament, veuràs com molta gent catalana, sobretot els joves, ignoren tot això. De tantes armes que tenen els que volen imposar la cosa espanyola a casa nostra, en tenen una que fa que els joves se sentin més còmodes parlant en castellà. Senten que el català és poc "autèntic". I és que les identitats poden arribar-ho a ser, de poc autèntics, quan han estat massacrats durant segles, prohibits durant dècades, i que després -i aquí ve la jugada mestra- que ningú ho expliqui als joves com tu. <br /> <br /> De seguida et trobaràs amb una escola ben curiosa. Aviat ja no servirà per ensenyar la llengua del país, llengua que pateix condicions ben difícils, com t'he explicat abans, que és la funció que generalment tenen les escoles dels països. Aquí a les greus dificultats que té la llengua del país se li estan afegint de noves, com si el procés de desaparició del català com a eina social no acabés de ser prou ràpida per als que manen. Però recorda que vius en un país on les formes de domini de l'estat veí han estat curosament perfeccionades a través del temps. Fixa't que aquí passen coses que no passen gairebé enlloc més del món civilitzat. Per exemple, en teoria som un país ric (fa poc temps ens descrivien -no riguis ara- com una de les 4 locomotores de l'economia europea). Però en pocs anys, i degut a la fatídica política especuladora dels mandarins espanyols, tenim un 20-25% de catalans que viuen al llindar de la pobresa! I tot perquè tenim un dèficit fiscal brutal. Saps, aquest país cada dia s’assembla més als deus teus pares perquè tots dos són països d’emigració. Sí, molts catalans i gironins es veuren forçats a emigrar si volen prosperar. Per dir-te una altra cosa que ha passat ben darrerament, abans d'ahir per ser exactes, quan encara no havies trencat aigües, va ser nomenada Delegada del Govern espanyol a Catalunya una senyora que no usa mai la nostra llengua. Que no li ha interessat de fer-ho. Potser et semblarà normal. Però imagina't, Ali -aviat ho podràs fer- que a un país d'Europa nomenessin un delegat d'un país veí que no sabés l'idioma del país on l'envien. Seria considerat un greu insult, pots pujar-t'hi de peus. Perquè és insultant. Són del tipus de coses que quan passen al Tibet o a la Banya d'Àfrica, per exemple, conciten titulars a la premsa internacional més sensible. Però quan passen aquí, són vistes de la manera més normal. Com ho és el fet que un 10% de la riquesa que creem, els catalans, s'ho emportin a Madrid per fer-ne el que els rota, mentre que aquí ni acaben les carreteres que ens han promès fa anys. I és que les promeses espanyoles, Diana, ja aniràs veient, què t'explicaré jo ara.<br /> <br /> Bé, Ali, no sé què portaran els propers anys. No has nascut en un moment gaire galdós. Però seràs molt benvingut. Necessitem braços i veus per moure tot això. Que tinguis sort, que les coses et vagin bé, prepara't molt perquè vénen corbes. M'agradaria molt que t'afegissis als qui volem fer d'aquest país un país lliure, un país respectat, un país on la infància sigui protegida i alegre, on no hi hagi violència de cap mena, i menys de gènere, on la banca fos ètica sempre, on s'abolissin les armes i el seu comerç i on la llibertat fos respectada. M'encantaria que algun dia diguessis ben alt i ben clar, com tants fills de Girona han fet al llarg dels anys, Visca Catalunya independent!</div>]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>

