Tornant a la qüestió de generar consensos. Mirant-ho des de fora, assistint als plens i analitzant les reaccions, s'arriba a la conclusió que l'estratègia que duen a terme no és en realitat negociar, sinó aconseguir ensarronar l'oponent, el rival, fins i tot l'enemic, amagar informació o dosificar-la a voluntat -com fan amb el ciutadà-, per aconseguir marcar-li gols i, després, vantar-se'n públicament, un esport que practiquen tot sovint alguns regidors. I si no marquen gols, és l'oposició que no està a l'alçada, que són una colla d'irresponsables. CiU governa en minoria, només l'ha votat 1 de cada 6 gironins, però l'equip de govern no sembla ser-ne conscient i, en comptes de buscar consensos amplis -de fer-ho de debò, no omplint-se'n la boca per, després, menystenir l'oposició-, cerca suports puntuals, fins fa poc amb formacions tan volubles i poc conseqüents com el PP gironí. Quan Concepció Veray va decidir que la deriva independentista de l'alcalde era massa acusada pel seu gust, els suports s'han acabat. Enhorabona, trobo que és un argument de pes. La lleialtat i la franquesa són aus que no han niat mai al consistori gironí.

De la injustícia flagrant que s'està fent amb Sant Narcís i els seus veïns, del desmembrament imparable dels barris d'aquesta ciutat tradicionalment poc cohesionada, caldria parlar-ne també en una altra ocasió, així com de l'estratègia de la dosificació d'informació respecte les obres de reposició del Parc Central i espais adjacents, que té un mal final. Això és: l'haurem de pagar nosaltres la festa, perquè Adif, l'Estat, ja ha tocat el dos. L'Ajuntament, incapaç de fer res, ho sap, però no s'atreveix a donar la notícia transmetent la veritable magnitud de la tragèdia. Mentre, Sant Narcís i el seu comerç agonitzen, i la ciutat cada vegada és menys ciutat.   

El còmic i la novel·la gràfica són indiscutiblement dos dels grans formats creatius que més històries han aportat darrerament al cinema i la televisió. Watchmen, 30 días de oscuridad, The Walking Dead, Red, i imminentment Iron Man 3, i The man of steel, són alguns dels exemples més populars. El cas més actual el tenim amb Oblivion, novel·la gràfica homònima curiosament adaptada a la gran pantalla pel seu propi autor, Joseph Kosinski (Tron Lecacy, 2010). Kosisnki adapta amb molt de carinyo i savoir faire el seu propi relat, i això es nota. De fet molts dels plànols del film són excel·lents recreacions sorgides quasi mimèticament de la novel·la que s'erigeixen en un veritable regal visual, i que demostren que aquesta ha servit quasi de story board del projecte. La base del film és doncs, un excel·lent disseny de producció, i un guió prou correcte, tot i alguna incongruència i tòpic que certament poden resultar molestos.

Estem a l'any 2077, i el planeta Terra ha estat destruït fruit d'una guerra passada contra forces alienígenes, els carronyers. Jack i Victòria són els únics humans que encara resten al planeta, buidant-lo d'aigua i recursos varis que han de ser traslladats a la lluna de Saturn, Titan, a on tota la humanitat ha estat traslladada en bloc. La cosa canvia dràsticament quan els carronyers capturen a en Jack. Disney, que en un principi tenia els drets reservats per l'adaptació, volia un film per a tots els públics, però clar, això condicionava i molt les possibilitats dramàtiques del film. Finalment els estudis Universal es van fer càrrec del projecte, en una adaptació més madura, i afegint a Tom Cruise com a cap de cartell, un actor que d'un punt a aquesta data, confirma la mínima correcció d'un film tan sols amb la seva presència. Morgan Freeman, Andrea Riseborough, i la dona gerro Olga Kurylenko, completen el cast principal.

Si bé és cert que el film té problemes evidents de ritme i de metratge (li sobra ben bé mitja hora), i de no saber si vol ser ciència-ficció existencialista (la humanitat ha estat privada del record, i per tant la rebel·lia a extingir-se d'aquest, juntament amb el somni, hi juguen un paper molt important), o entertainment pur i dur (algunes seqüències d'acció desencaixen en excés de la trama), el film et va atrapant mercès a una història que és barreja d'altres ja vistes (Wall-E, I am a legend, The Matrix), però que en cap moment cau en la previsibilitat, i que a més té l'encert de disposar de dos excel·lents girs argumentals, elements no massa treballats darrerament en el cinema, i que solen ser anclatges narratius de històries ben tramades.

El millor: L'excel·lència visual i els girs argumentals del film.

El pitjor: El metratge excessiu, i possiblement la producció. Amb menys pressupost segurament estaríem davant d'un film de més magnitud.

Aquesta secció està patrocinada per:

L’Eixample es va anar desenvolupant al llarg del segle XX i Girona, en conjunt, va anar creixent per la plana sense pràcticament incorporar espais lliures dins de la trama urbana. No fou fins al darrer quart de segle quan es va començar a corregir aquesta mancança i, com a resultat de diverses operacions urbanístiques, es va dotar la ciutat de més espais públics. Els més importants foren dos nous parcs urbans: el Parc Central i el Parc del Migdia. La Devesa, al seu torn, continuava allà, al costat del Ter, guanyant centralitat geogràfica a mesura que la ciutat creixia, cosa que no ha equivalgut a centralitat ciutadana. I aquí rau el drama: la Devesa, fora de determinats dies de l’any, continua restant a la perifèria pel que fa a la presència d’usuaris. Quines són les causes de l’èxit o fracàs d’un parc urbà?

Intuïtivament, podem assenyalar varis factors. Els parcs públics compleixen múltiples funcions: són espais de socialització i a la vegada de retir enmig del bullici urbà. Les seves característiques concretes, ja siguin les dimensions, la localització, l'accessibilitat, el disseny, l’existència de serveis (i de quin tipus de serveis) o la celebració d’esdeveniments condiciona el seu ús, ja sigui quantitativament o qualitativament parlant. Parc urbà no sempre equival a espai públic, si per públic entenem no només la universalitat d’accés sinó l’ús que en fa la població. En altres paraules: si un parc no és capaç d’atreure a les persones, és que alguna cosa falla.

El Parc del Migdia i la Devesa són la cara i la creu. El primer, el de més nova planta, és un èxit, sobretot els caps de setmana, sempre que el temps acompanyi. Més enllà que la urbanització de les antigues casernes no hagi estat una operació del tot encertada (amb raó algú va escriure que al carrer Oriol Martorell s’hi podria rodar “una pel·lícula sobre la Romania de Ceausescu”), el Parc era una necessitat de ciutat i el seu disseny ha afavorit que les persones s’hi sentissin atretes. El fet de situar-se en un entorn urbanitzat en alta densitat afavoreix la presència regular d'usuaris, un factor importantíssim per determinar la viabilitat d'un parc.

La Devesa, en canvi, presenta diversos problemes, començant pel fet de tractar-se bàsicament d’una arbreda de plàtans i acabant per la manca de serveis. I per serveis parlo principalment d’una cafeteria, més que no pas de les ja existents instal·lacions esportives. A banda, la deixadesa permanent i la manca de manteniment també hi han influït, però caldria destacar l’absència d’actuacions rellevants que hagin permès reafirmar la seva condició de parc urbà. És possible, per exemple, obrir la Devesa al Ter per on ara hi ha el vial perimetral? Pel camí hi ha hagut bones intencions, processos participatius i plans d’usos, però els anys han anat passant sense que es produïssin canvis substancials. Ara l’Ajuntament està elaborant un Pla Especial, instrument urbanístic que ha de servir, en darrera instància, per donar vida a La Devesa. Aquesta ha de ser la fi: fer que el parc atregui a les persones i surti de la relativa marginalitat.

I sí, no he parlat del Parc Central. Un parc de vida efímera (18 anys) que va desaparèixer el 2008 quan començà la construcció de l’estació del TAV. Sóc dels que sempre han defensat la centralitat de l’estació per raons d’accessibilitat i d’eficiència, però no puc deixar de lamentar la pèrdua d’un parc que a la vegada era nexe d’unió entre l’Eixample i Sant Narcís, dos barris que massa temps han viscut d’esquenes. Ara un nou Parc Central comença a visualitzar-se sobre els plànols, a l’espera que el projecte es consensuï amb els veïns i que ADIF el faci realitat, cosa que esperem que sigui més aviat que no pas tard. I que sigui una oportunitat per acabar de teixir ciutat aprofitant al màxim els passos per sota el viaducte, ara que ja hem assimilat que aquest artefacte de formigó estarà molt de temps entre nosaltres. I sobretot, aconseguir que el futur Parc Central atregui a quanta més gent millor, mesura de l'èxit o del fracàs d’un parc.

Jason Stathan torna a la gran pantalla amb Parker, un thriller de venjança i acció que arrenca amb les agradables reminiscències de les seves predecessores fílmiques: A quemarropa (John Boorman, 1967) amb Lee Marvin i Angie Dickinson, i el posterior remake Payback (Brian Helgeland, 1999) amb Mel Gibson i James Coburn. Com en aquelles, Parker és un lladre que pren part en un atracament, en aquesta ocasió en una petita fira de bestiar. Tot surt segons el planejat, però el seu equip, imposat per tercers, el traeix, traient-se'l de sobre amb quatre trets mal fotuts. Els dolents de les pel·lis haurien de saber ja que, a l'igual que Chuck Norris, Stathan no mor així com així, i menys durant els primers quinze minuts de metratge. A partir d'aquí, recuperació i vendetta, però no tant des de l'acció pura, dura i una mica sense sentit que la majoria podrien esperar veien el nom de Stathan com a cap de cartell, sinó més aviat des d'un guió sorprenentment ben escrit, provinent d'un fons literari prou consistent: la novel·la negra El caçador, la primera de la sèrie protagonitzada pel personatge, i escrita per Donald Westlake (amb pseudònim Richard Stark).

Tot i que Parker és una adaptació molt lliure de la història, orquestrada per Taylor Hackford (Ray, El abogado del Diablo, Prueba de vida), aquesta aporta un element original que A quemarropa i Payback van obviar: l'humor negre. Entre fugides, robatoris de cotxe en plan Grand theft auto, intercanvi de trets, i espectaculars i excel·lentment coreografiades lluites cos a cos, l'encertada preeminència de frases lapidàries, diàlegs divertits, i situacions còmiques i fins i tot absurdes (Stathan dessagnant-se al lavabo de la casa de J.Lo., amb el ridícul gos de la seva mare a sobre llepant-li la sang, i aquest declarant “sempre se m'han donat bé els gossos”), fan que tot plegat resulti més simpàtic i sobretot molt menys previsible. A destacar el leitmotiv de Parker, el perquè de la seva venjança: recuperar la seva ridícula part del botí, clar, però sobretot fer complir les normes: “No puc permetre la traïció, l'incompliment de les normes. És l'única manera que tinc per que el caos no domini la meva existència”. Qui ha dit que el cinema de gènere no aporta reflexions sobre la vida?

Parker ha estat criticada per falta d'acció (el tràiler i el pòster enganyen força, la veritat), però es que realment no estem davant d'un film d'acció convencional, sinó davant d'una mixtura entre l'acció, els films d'atracaments, i la investigació, amb un ritme un pèl lent però adhesiu, com de fet estableixen els cànons del cinema més negre, i que dóna peu en definitiva a una història ben tramada, amb unes bones actuacions tant d'Stathan (pla com sempre, però més contingut del que és habitual en ell), com sobretot de Jennifer Lopez, que allunyada de l'estereotip de diva o femme fatale, compleix amb escreix el paper de 'quarantona' divorciada, agobiada per les factures, i convertida en còmplice forçada del protagonista. Una mena de variació de la senyora King, de la mítica sèrie de televisió L'espantaocells i la senyora King, perquè ens entenem. Fins i tot hi ha temps per suggerir entre ambdós un fugaç romanç impossible que dóna més realisme i contingut a la trama.

Al film se li pot arribar a rebatre un desenllaç massa anticlímax, i fins i tot un abús excessiu de flashbacks innecessaris durant el tram inicial del metratge, però no se li pot negar estar signat amb ritme, coherència, i sobretot amb una consciència d'entreteniment de qualitat, que pica l'ullet en més d'una ocasió a la manera de fer les action movie dels vuitanta, als seus antiherois, i sobretot a les seves ombres: els especialistes.

El millor: L'humor negre, les frases lapidàries, els diàlegs divertits i les situacions còmiques que li treuen ferro i pretensió a la trama.

El pitjor: El fet de ser la tercera adaptació de la mateixa història original, i un ritme en ocasions un pèl lent.

Aquesta secció està patrocinada per: